Si encara hem d’explicar-te la diferència entre un graffiti i un tag i l’street art, l’art urbà, l’art de carrer, aquesta potser no sigui una entrevista per a tu. Ara bé, sí que et convidem a continuar llegint si t’interessa què pensa, com ho pensa i per què ho pensa una artista de l’Hospitalet que combina la producció pictòrica tal com l’hem conegut sempre amb l’art urbà. Si volguessis copsar perquè tantes artistes arreu del món s’expressen amb pots d’esprai pintant murals a les parets en la que potser és la manifestació artística d’aquest segle (i també un regal per a la gent que encara passeja amb calma i transita aquells carrers no tan cèntrics i bufons), llavors sí que potser aquesta entrevista t’estigui cridant a tu. Irene López León, un altre nivell.
Som als Blocs Florida, a prop de casa teva, que ets veïna de la Florida, i farem l’entrevista davant d’un mural teu de flors i ocellets. Recordes a quina edat vas agafar el primer pot d’esprai? I arran d’això, com et vas aficionar a l’art urbà, per interès propi, per influència d’algú?
Be, al final l’esprai ha estat una eina que fer servir després del pinzell perquè, de fet, al començament, quan pintava al carrer, pintava amb pinzell perquè no sabia ben bé com utilitzar l’esprai i va ser arran de començar a pintar i sentir la necessitat de pintar en formats de més dimensions –no em preguntis per què, ves a saber si per qüestions d’ego (somriu), de voler veure les coses gegantines- i a sobre començar a relacionar-me amb una persona que pintava al carrer, doncs, tot rodat, una cosa va portar a l’altra.
I a quina edat va ser això, de ben jove o quan?
Doncs, en el meu cas, als 30 o 31 anys, o sigui jo en vaig iniciar en aquesta professió ja de gran i havent exercit anteriorment una altra professió que no tenia res a veure.
On vas pintar la teva primera peça d’art urbà, quina sensació recordes, excitació, neguit, por?…
Sí, va ser aquí, a l’Hospitalet, en una zona industrial perquè en aquell moment no hi havia tanta por que et veiessin i t’enxampessin pintant (riu).
Una pregunta que t’hauran fet un munt de vegades, disculpes d’antuvi, l’art urbà ha de ser diguem-ne que il·legal o es pot parlar d’art urbà promogut o tolerat per l’Administració, per les institucions?
Doncs, depèn, perquè jo crec que ambdues disciplines tenen una part artística, és a dir, el grafitti de carrer té un tret essencial que és, justament, el risc, l’excitació de pintar en un lloc on teòricament no pots fer-ho i aquesta manera de fer les coses de manera il·legal és una característica d’aquesta expressió artística. I després, és clar, per a produccions de parets i murals molt més grosses, doncs és evident que necessites cert tipus de permisos perquè has de muntar una grua i cal certa infraestructura, fins i tot parlar amb el veïnat, i, per tant és un altre tipus de proposta. Però jo crec que totes dues opcions tenen contingut artístic i totes dues hi tenen cabuda.
No és rar d’un temps ençà veure art urbà exposat en galeries i centres d’art podríem dir convencionals, creus que és possible parlar d’street art i al mateix temps imaginar-lo en una galeria?
La meva producció principal és de mural, però també pinto quadres i exposo a galeries. A veure no sé si va ser abans l’ou o la gallina, però l’art urbà ha trencat esquemes pel que fa a classes socials, gènere i raça, perquè de tota la vida les persones que tenien accés i possibilitat de comprar quadres, fins i tot estudiar professions artístiques, era gent acabalada, amb molt de nivell econòmic i, de cop i volta, gent que pinta al carrer, la gent que s’hi dedica a l’street art, ha passat a pintar per a galeries, així trobo que està molt bé haver trencat aquestes barreres socials.
Però, podem entendre l’art urbà com una mena de museu a l’aire lliure, variadíssim i gratuït? I si em permets l’apunt personal, com un premi per a la gent que encara va a peu, que passeja?
Sí, jo sovint també empro l’expressió de ‘museu a l’aire lliure’ perquè estàs pintant per a la gent normal, la gent del carrer, vull dir que no cal anar a una institució, com podria ser un museu, per veure art, sinó que vas caminant pel carrer i de sobte t’ho trobes. I això em sembla màgia.
Combines la creació pictòrica amb l’street art, conceps una i l’altra manifestació per separat o la identitat de l’artista és única, una sola, tot i que es manifesti en estils i formats diversos, hi ha una sola Irene o hi hauria dos Irenes, segons fa servir el pinzell o si fa servir el pot d’esprai?
Per a mi la sensació personal és diferent perquè no és el mateix quan fas un mural de gran format, que t’estàs enfrontant a una paret, que quan pintes tranquil·lament al teu estudi. Però sí, diria que sempre és la mateixa Irene, només que pintant coses diferents i també en formats diferents.
Qui et segueix a instagram ha copsat de ben segur que últimament passes molt de temps al damunt d’una grua, en les altures, pintant murals de gran format, com i per què has fet aquest pas?
Doncs ha estat una miqueta sense voler-ho perquè comences a fer murals i després es van posant en contacte amb tu per a projectes de parets cada vegada més grosses i és una cosa que agraeixo perquè té molt de repte personal, perquè com és grossa és la paret també ho és el repte.
La Natura, les flors, les plantes i les aus, son una constant en la teva obra, d’on prové aquest interès?
Aviam, si bé allò tot allò que té a veure amb la Natura està molt present al meu treball, jo diria que allò que em caracteritza i segurament es pot veure de forma més clara és el color i la composició, el que més vull destacar sempre és el treball i la vibració del color i com estiguin disposats els elements. I pinto la Natura perquè m’encanta i crec que és l’obra d’art més meravellosa.
Et documentes per escollir les espècies de flors i aus que pintes o et deixes guiar per la intuïció?
Doncs una mica de totes dues coses, sobre tot perquè cada projecte té els seus condicionants i objectius diferents. Per exemple, en aquest mural dels Blocs Florida hi ha dos pardals perquè hi ha una tradició antiga que té a veure amb el cant dels ocells i vaig voler triar un ocell que fos ben familiar.
Diries que l’street art és ja una manifestació artística normalitzada o si més no tolerada o assumida. I si és així, quin hauria de ser el següent pas, cap on creus que hauríeu d’encaminar-vos?
Doncs, relativament. Hi ha entorns en què l’art urbà ja es veu com una cosa normal i d’altres que no. I cap a on va, doncs no ho sé, però sí que crec que cada vegada es fan més intervencions i que anirà a l’alça. Però això és una predicció meva, que, com el futur, és del tot incerta.
Hi ha corrents d’art urbà?
Suposo que cadascú pinta allò que vol, i aquesta és la gràcia. Però sí que es probable que hi hagi corrents perquè de la mateixa manera que et vesteixes segons les modes i les referències externes que et van arribant, doncs de la mateixa manera hi ha influències que t’afecten en els teus dissenys.
Fa poc que has estat en un poble de Lleida pintant un mural de gran format, per què creus que tantes localitats del món rural se estan interessant per l’art urbà i us estan obrint les portes?
Sí, jo crec que els pobles estan apostant fort per l’street art. Jo crec que al final repercuteix en benefici de tothom, per a la gent que hi viu al món rural, on potser hi ha menys oferta d’esdeveniments artístics i no hi ha tanta possibilitat d’anar a museus d’art contemporani i les intervencions de murals són una manera de gaudir de l’art. I al mateix temps es genera turisme, d’street art, perquè hi ha gent que fa rutes de murals i és una cosa a afegir al turisme rural.
Hem esmentat instagram, que suposo que deu ser la vostra xarxa social prioritària, més que twitter, fins a quin punt us serveix de carta de presentació perquè us facin encàrrecs? Perquè si d’un mural al carrer no es cobra res, quines son, doncs, les vostres fonts d’ingressos?
Pel que fa a instagram, per a un artista visual una xarxa social basada en la fotografia de ben segur que és la més utilitzada i es fa servir de forma molt habitual. Però no m’agrada destinar tots els meus esforços a una xarxa social que no controlo del tot i és passatgera, amb la qual cosa, crec que sempre convé tenir el teu portafolis i la teva plataforma individual. Ara bé, és una plataforma que m’ajuda força perquè molta gent que m’encarrega treballs em contacta via Instagram.
Qui t’encarrega treballs remunerats?
Doncs ja has esmentat gairebé tot el ventall de persones que acostumen a posar-se en contacte amb mi. És ventall de possibilitats és molt dispar, hi ha vegades que son encàrrecs privats i altres vegades que son per a llocs públics, és molt variat i molt canviant, no hi ha una pauta…
Podríem dir que ara jugues en una altra lliga?
No sé en quina escala o en quin escalafó, però sí que puc dir que a hores d’ara és la meva professió.
Vas participar l’any passat en la intervenció que es va fer a diversos elements del mobiliari urbà amb motiu de la celebració feminista del 8M, tens cap nou projecte a L’Hospitalet a curt termini?
Doncs, aquí a l’Hospitalet ara com ara no tinc previst res concret. Però també em passa que aquest any he tingut molta feina fora i la veritat és que no he pogut planificar cap intervenció a la ciutat.
Esprai i pinzell son complementaris o s’interfereixen? Has hagut de fer cap adaptació de tècnica?
Bé, al final aprendre altres tècniques sempre va bé perquè aprendre sempre t’hi aporta alguna cosa. A mi, personalment, m’agrada molt l’esprai perquè crec que, principalment, a nivell tècnic és molt més ràpid, els colors ja estan fets i la definició i l’acabat de la pintura és molt diferent que quan fas un cop de pinzell. Però, vaja, al final, tot depèn de com vulguis rematar cada obra.
Tens cap obra amb un a una altra artista urbana, ja sigui conjunta o que hagin intervingut una teva?
Sí, i amb més d’una. És una cosa que s’acostuma a fer i no només en projectes remunerats, sinó que al final a tothom ens agrada pintar i sovint s’acaba compartint l’experiència i també la paret.
Però vull dir que al vostre món que algú pinti a sobre d’un mural vostre no us ho preneu com una ofensa…
De fet, moltes vegades es fa de forma conscient perquè és una ocasió d’aprendre de l’altra persona.
I viatjar pel món com artista urbana, què t’ha aportat?
Doncs, al final és una de les experiències que més m’enriqueixen a banda de la pintura perquè em permet relacionar-me en un altre mitjà, en un altre entorn, en un lloc diferent amb gent diferent… i, sens dubte, rebre totes aquestes experiències noves és de les coses que més m’agraden.
