Primer de tot, cal destacar la feina del compte de Twitter Romànic Català, on descobrim a cada piulada una part important del nostre país, el patrimoni romànic que apareix per tot arreu, fins i tot a la nostra ciutat. I precisament, a l’Hospitalet s’aixeca una església que guarda un tresor, un tresor que bé ens podríem pensar (fins i tot estudiosos, aficionats i cercadors de relíquies) que té molts segles d’història. Però no és pas així. Bé, sí és un tresor, però no pas del segle X al XII.
Si passegem pel carrer de Jansana de manera perpendicular al carrer de Santa Eulàlia trobarem dos temples cristians. El primer, més menut, com amagat, data del segle XII. No resta sencer, doncs una part va ser escapçada (concretament l’absis romà) per crear-ne un de nou, més gran, el segon punt destacat. Aquest, aixecat entre el 1929 i el 1954, és de tipus neoromànic i resulta més impactant, doncs les dues torres que se’ns mostren davant tenen una alçada considerable (uns 30 metres).
I és que aquest temple amaga una realitat que molts desconeixen. Si accedim per la porta a la nau central de l’església ens toparem davant amb una pintura al quart d’esfera de l’absis, que pels pocs entesos (i fins i tot, pels qui denoten un cert coneixement en la matèria) es pot arribar a pensar que es tracta d’un mural de fa deu segles. Però res més lluny de la realitat. El que tenim davant és una pintura moderna feta amb aerosols, per un pintor modern, amb tècniques actuals i que representa una realitat del passat.
Durant els segles X al XII, les pintures murals van començar a aparèixer a les parets dels temples cristians, amb una intenció clara de focalitzar la figura de Crist i posar-la al centre del pensament humà. Els temes recurrents en aquestes pintures eren, a més a més de Crist, el Tetramorf, la Verge Maria amb el nen, les figures dels arcàngels, ancians i famílies de feligresos bocabadats per la llum divina i escenes de l’antic testament.
Va ser fa cosa d’uns 8 anys quan el vicari de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, Ramon Mor, va decidir decorar l’absis de cara a poder donar més vida al temple, a poder atraure més feligresos i feligreses i poder seguir una línia semblant a la que ja veiem en èpoques pretèrites, tot fent un homenatge a les pintures que decoraven els temps a l’època medieval. D’aquesta manera, va prendre una decisió que, si bé ara vista amb perspectiva ha revitalitzat el temple, en aquell moment pocs van entendre.
Els creadors del gran tresor
Aquí es relata la història de dues persones, dos artistes de carrer, moderns, amb un estil molt propi que van rebre l’encàrrec més sorprenent de les seves vides: pintar la paret de l’absis d’una Església amb un mural amb temàtica romànica. Aquestes dues persones eren “Rudiart” i “House“, dos pintors dedicats als graffiti d’estil més futurista, totalment allunyats del que se’ls hi estava demanant. “Van contactar amb mi per telèfon, el rector havia vist treballs meus per internet, em va explicar què volia exactament, pintar la cúpula de l’església, i jo en aquell moment em vaig quedar molt sorprès” ens explica Rubén Hernàndez, Rudiart.
Rubén Hernàndez és un grafiter extremeny que viu a Alacant. En aquell moment no podia pas creure el que estava escoltant, però no va dubtar-hi molta estona. De seguida va decidir acceptar la feina i posar fil a l’agulla. Va tenir un destí molt clar entre cella i cella, el Museu d’Art Nacional de Catalunya. “Jo no coneixia gaire l’estil romànic, de fet segueixo pensant que el que es veia en aquella època no era gaire atractiu, sempre amb una expressió d’ulls mirant cap amunt, com de mirada perduda. Però vaig haver d’estudiar a fons pintures com les de Taüll, jugant amb les perspectives i els colors” ens comenta Rubén.
El rector també els hi va donar un altre encàrrec. Havien de conèixer la història de Santa Eulàlia, la seva simbologia, la seva vida. No obstant, això era un treball apart, i abans havien de demostrar el seu art amb la pintura de l’absis, que en aquest cas tractaria, bàsicament, de la Verge Maria amb el nen, de la presència d’àngels i sants i de persones terrenals. “Vam trigar uns 10 dies en fer-ho tot. Havíem de treballar amb una escala, mirant de bocaterrosa, d’una manera un pèl deformada, tenint en compte les expressions, com miren al cel, era tot un treball d’orfebreria” ens explica Rubén.
Dins de la pintura s’han de tenir en compte diverses coses. La primera, la mare de Déu, inspirada en la Maiestas Mariae de Taüll, tal i com ens expliquen de manera encertada des del compte Romànic Català. La influència és posterior al romànic més inicial, aquí trobem gestos més humans i propers al creient, que emfatitza més amb les escenes bíbliques. Com bé ens comenta el mateix Rudiart, Santa Eulàlia havia d’aparèixer, i la va incloure a la part esquerra, amb la palma del martiri i acompanyada d’altres sants (tots amb l’aureola). No obstant, i com abans explicàvem, la història de Santa Eulàlia fou estudiada per part dels dos artistes per un altre motiu, però ho reservarem pel final.
Si ens hi fixem bé en el dibuix, copsarem un altre detall. “El rector ens va demanar que volia aparèixer en la pintura com un feligrès més. És l’única cara coneguda, el reconeixereu pel seu cabell blanc i les seves ulleres, i vam mirar d’adaptar la seva expressió al romànic. Això es va deure a que a l’edat mitjana era força comú que la figura dels promotors aparegués als frescos. Va ser tota una descoberta” admet Rubén Hernàndez.
Ens quedarem amb dos detalls més que acabaran de rematar la història d’aquests dos artistes. D’una banda, es van decidir a incloure la data i els seus noms en un dels capitells de les columnes de l’església, només perceptible si pugem amb una escala i ens hi fixem bé. De l’altra, la representació de la petita ermita de Santa Eulàlia, un pèl oblidada degut a la construcció de la nova. El gran problema, criticat per les persones que estudien el patrimoni de l’Hospitalet, va ser la destrossa de l’absis d’aquesta ermita per construir el temple gran. Amb aquesta representació, els dos artistes van voler deixar immortalitzat el seu llegat si un dia desapareixia per complet.
La vida de Santa Eulàlia resta pendent
“Em van trucar d’una altra església de Barcelona, però finalment no vam tirar endavant el projecte. Sí que vaig fer a Alacant un quadre de Jesucrist en una estampa de la bíblia, també amb aerosols. Realment, això és força innovador però en aquell moment la gent ens va criticar molt. “Què feu impregnant el temple de graffitis?” ens deien, però nosaltres els hi contestaven que era un encàrrec del rector, i que això era art. Tot era pel morbo d’usar quelcom modern amb una idea arcaica (els motius religiosos)” ens explica Rudiart.
Finalment, és el moment d’explicar quin era el motiu de la insistència del rector en l’estudi previ de la història de Santa Eulàlia per part dels dos artistes. Sembla ser que hi havia un segon encàrrec, decorar les parets de la nau de l’església amb la vida i mort de la patrona de Barcelona i l’Hospitalet. Però aquesta feina mai es va portar a terme. “No sabem si va ser per un problema de pressupost o bé perquè al final no acabava d’encaixar, però no vam poder tirar endavant el projecte. De fet, els dibuixos previs continuen a la parròquia, no els vam reclamar mai, però creiem que també és part de la nostra feina” ens remata Rubén.
Rudiart segueix amb la seva vida. No obstant, l’artista House ens ha deixat aquest mateix any. La seva obra perdurarà, si tot va bé, durant molt de temps, i qui sap si els menys versats en la matèria continuaran pensant que la seva obra pertany a un passat molt i molt llunyà.
