La nit la vam passar en blanc tancats al Casal de Gent Gran de La Florida. Érem un grup heterogeni i de diferents procedències, alguns pertanyien als partits i entitats convocants, i uns altres ja ens coneixíem dels moviments socials i veïnals de la ciutat. Per a molts de nosaltres era el primer cop que coincidíem amb uns companys de viatge amb qui vam compartir una llarga nit de coneixement mutu i xerrades. No estàvem d’acord en tot però aquella matinada de ja fa prop de cinc anys un objectiu comú ens unia perquè al trencar l’alba ens havíem d’organitzar per obrir i defensar el Casal. Al clarejar el dia tothom era conscient que viuria una jornada que passaria als llibres d’història: era l’1 d’octubre de 2017.
Recordo el referèndum de 2017 des de dues vessants: com un gegantí esforç de coordinació i mobilització política als carrers en defensa del dret a decidir de Catalunya, i d’una altra banda com un exercici de confluència social en defensa de la democràcia en barris com el de La Florida. Perquè aquest últim va ser el sentiment que va impulsar un bon nombre de veïnes i veïns de l’Hospitalet a participar i votar l’1 d’octubre. I val a dir que no van ser pocs. Prop de 40.000 persones van votar a la ciutat, fet que al mateix temps va servir per trencar els tòpics que molt sovint s’associen a l’Hospitalet. Molts dels nostres veïns van decidir anar a votar al veure a les seves televisions i als seus mòbils les imatges de la repressió policial que van patir nombroses escoles d’arreu de Catalunya. Alguns fins i tot van sortir al carrer amb certa preocupació i por als seus cossos. Tots ells es mereixen el nostre record.
Dos mesos del referèndum del primer d’octubre, a La Florida un grup de persones que ja portàvem alguns mesos trobant-nos ens vam fer càrrec de de l’Associació de Veïns del barri. Molts formàvem part dels moviments socials i cooperatius de l’Hospitalet i vam creure que havia arribat el moment de posar el nostre gra de sorra al moviment veïnal. Alguns també havíem participat a les mobilitzacions en defensa del referèndum tant del mateix 1 d’octubre com dels dies posteriors. Crec, sincerament, que amb el decurs del temps aquesta sensibilitat es va fer palesa a l’associació en petits però importants detalls. Per exemple en la nostra interlocució amb altres entitats o en el nostre us del català com a llengua de comunicació. Un cop més volíem trencar tòpics a La Florida. En aquest sentit, i dos dies després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya de 2022, crec que seria bo analitzar de manera més general el paper del moviment veïnal de la ciutat respecte al debat nacional de la Catalunya del post-procés.
Però abans caldria fer un breu apunt històric. El moviment veïnal català va ser protagonista i motor de les mobilitzacions socials a les acaballes de la dictadura franquista i durant la transició política. A la lluita per la democràcia, per la millora de les condicions laborals i socials de la classe treballadora i per la construcció d’uns barris dignes per viure es va unir la reivindicació del fet nacional de Catalunya. Lluites transversals que van fer confluir la classe treballadora catalana amb l’emigració que va arribar a Catalunya als anys 60 i 70. En un procés similar i paral·lel al de les organitzacions polítiques i sindicals, les associacions de veïns van ser el punt de trobada i de conscienciació d’un veïnat, que en el cas de la nostra ciutat i de molts municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, procedia, entre altres indrets, d’Andalusia, Galícia o Extremadura. La defensa de Catalunya com a poble i del català com a llengua no va ser un element aliè en molts d’aquells espais i òbviament tampoc al moviment veïnal. Podríem recordar, sinó, la presència de les AAVV a les manifestacions de la Diada o la mobilització veïnal en defensa de la immersió lingüística en poblacions de majoria castellanoparlant.
La situació política i social de Catalunya ha canviat a les ultimes quatre dècades. Això és evident. La mateixa Catalunya i molts del seus barris també han canviat. La societat catalana ha evolucionat i a partir d’aquesta premissa hem adaptar les nostres anàlisis a les noves realitats. Però crec que hi ha alguns conceptes que s’haurien de recuperar del passat. Les confluències socials i la transversalitat de les lluites han estat les nostres millors escoles de formació i han servit per unir a la ciutadana catalana més enllà dels seus orígens. Avui, a una Catalunya més plural i diversa encara que la dels anys 70, aquesta unió i confluència es tracta d’una tasca més que necessària. Segons dades de l’Idescat de 2020, a Catalunya viuen uns 1.200.000 immigrants procedents en la seva majoria d’Amèrica Llatina, del Magreb i d’Àsia, representat un 16% de la població. Als barris de la zona nord de l’Hospitalet aquest percentatge arriba gairebé al 50%. Però aquest percentatge no ve acompanyat d’una incidència real de la població immigrant al sí del teixit associatiu, polític i social dels nostres barris. Al debat sobre el futur de Catalunya aquesta població no existeix. Directament no se’ls pregunta. Doncs aquesta és la xarxa que hem de teixir de nou molt especialment als barris per tal de tornar a la idea d’un sol poble que tan bé va funcionar a la Catalunya de fa quaranta anys.
La experiència del referèndum de l’1 d’octubre a l’Hospitalet ens demostra que no cal ser independentista per defensar el dret a decidir de Catalunya. Més aviat es tracta de defensar la democràcia. No oblidem que el dret d’autodeterminació dels pobles ha estat sempre i hauria de seguir sent un dels pals de paller de l’esquerra política i sindical, dels moviments socials i també del moviment veïnal. A la demanda del dret a decidir hauríem de sumar la defensa de la normalització lingüística a les escoles catalanes, tant o més necessària avui que als anys 80. Considero aquests dos elements, dret a decidir i normalització lingüística, reivindicacions que caldria recuperar al moviment veïnal.
El passat 2 de desembre de 2021 la CONFAVC (Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya) publicava un comunicat en defensa de la normalització lingüística a l’ensenyament com a model de cohesió social. Al mateix comunicat es recordava que la immersió va néixer al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet arran de la mobilització del seu veïnat. És l’esperit que hem de recuperar fent partícips alhora als nostres veïns nouvinguts de la immigració, perquè ells són “els altres catalans” del segle XXI. Ens juguem el futur i la cohesió social als barris. En aquest punt, el moviment veïnal hauria de tornar a ser protagonista i prendre la paraula.
