Justa Goicoechea (1896-1973) és sens dubte una de les personalitats més importants de l’Hospitalet antifranquista. Gràcies a la seva condició d’obrera, activista i política va convertir-se en la primera dona regidora de l’Ajuntament de l’Hospitalet.
Aquest fet la converteix en una figura a reivindicar no només des de l’àmbit de l’esquerra política, sinó que també per a qualsevol persona que se senti de l’Hospitalet.
Escriure sobre la vida d’una persona com Justa Goicoechea és un honor per a qualsevol persona interessada en la història o la política local de l’Hospitalet. Ja que no només se l’ha de reconèixer per la seva trajectòria política, sinó que s’ha d’entendre que tot i la singularitat de les vivències de Goicoechea, segueix tendències molt pròpies de l’època a la ciutat.
La seva vinculació a la societat hospitalenca va començar igual que la de tantes persones migrades durant les primeres dècades del segle XX. A causa d’una emergent mecanització del camp i d’un sobre poblament en certes regions del que avui es considera com “España vaciada”, molta gent va venir de Múrcia, Andalusia, València, Castella, Galícia o Aragó per tal de buscar-se una nova vida als centres fabrils catalans. És el cas de la família de Goicoechea, que van venir quan ella era ben jove des de la província de Saragossa fugint de la pressió dels cacics locals.
Instal·lada a la ciutat, va aprendre ràpidament la llengua catalana fins a assolir el nivell suficient per a convertir-la en la seva llengua de parla habitual. Als 19 anys va començar a treballar a la fàbrica del Prat Vermell, dedicada al món tèxtil.
Aquesta fàbrica estava ubicada a la zona de la Mare de Déu del Port, que formava part de l’Hospitalet fins al 1920. Finalment, però, va acabar treballant a la fàbrica de Can Pareto, al barri de Santa Eulàlia, on es va instal·lar a viure amb el seu marit i la seva filla el 1927.
Amb la proclamació de la 2a República (1931) es va adherir a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Però no va ser fins al 1934 que va ser elegida com a regidora de l’Ajuntament de l’Hospitalet, esdevenint la primera regidora de la història de la ciutat.
Durant la seva etapa com a política, la ciutat va sofrir canvis profunds fins que va arribar la Guerra Civil, fent trontollar un projecte innovador com el que va ser la República. Acabada la guerra i amb la victòria del bàndol facciós amb Franco al capdavant, l’exregidora -com tantes altres persones de la ciutat- va ser condemnada a presó a les Corts, que en aquell moment era la presó femenina provincial.
Passats uns anys, va poder reincorporar-se a l’àmbit laboral que sempre havia ocupat: el món tèxtil. Tot i això, encara havia de patir la repressió franquista, amb constants registres de la seva activitat privada.
Una última mostra de la seva fortalesa és que mai va abandonar la seva passió per l’activisme. Es va mantenir molt activa al voltant del Casal d’Avis de Santa Eulàlia i va seguir vivint al carrer Pareto fins a la seva mort.
La història de la seva vida és realment impressionant. I tot i tenir un carrer dedicat a la seva memòria, és evident que encara no s’ha fet una feina en profunditat per a recuperar i reivindicar la seva figura.
L’Hospitalet és una ciutat amb un patrimoni històric contemporani que difícilment es pot comparar amb cap altra ciutat de Catalunya. I és responsabilitat de les institucions i la ciutadania participar per a preservar la memòria de les persones que ens van precedir.
