La Yamila Alvi té una feina d’aquelles que se’n diuen vocacionals en una entitat de lleure educatiu a Collblanc-la Torrassa. Però la Yamila també té un temperament artístic, literari, poètic. I té pensaments, emocions, reflexions i impressions sobre allò que li passa per dins i allò que veu al seu voltant, que ha volgut abocar en un primer poemari, ‘Luz en la raíz’, Círculo Rojo Editorial, un llibre en paper que dóna continuïtat a una producció poètica que la Yamila ja havia plasmat en un compte d’Instagram…, que les xarxes socials no només han de ser banalitat, també poden ser vehicle de gaudi cultural.
En la teva poesia, es creuen una indagació d’allò teu més personal (parles d’un viatge al teu interior) i una voluntat de no abstreure’t en tu mateixa , sinó de compartir, d’aportar alguna cosa a la resta de gent. Com pesen aquests dos aspectes en la teva escriptura? En prioritzes cap?
Per a mi és important partir d’aquest moment d’introspecció per poder reflexionar respecte a altres qüestions i aportar quelcom. Crec que l’autoconeixement ens ajuda a ser més conscients, reals i empàtiques amb allò que ens envolta. A obrir la mirada cap a un món ple de diversitat i significats diferents. Tot i que parlar d’empatia pot semblar banal o massa obvi, a causa de la nova connotació fugaç que estem construint, és indispensable posar-la en pràctica en el dia a dia i aquest és un missatge que vull transmetre a través de l’escriptura. Al llibre hi ha textos carregats de rerefons reflexiu i espiritual, de crítica social, d’agraïment… És una antologia viva que pretén aproximar als lectors i fer-los prendre temps per sentir i sentir-se.
No has inclòs al llibre poemes en què la mètrica o la rima hagin pogut tenir un paper determinant. Ha estat intencionat, rebutges aquests aspectes més tècnics o formals?
Conèixer els orígens de la poesia, els corrents literaris, l’estudi de la mètrica i la rima, etc. em resulta molt interessant i no crec que es pugui rebutjar l’essència o punt de partida del gènere literari en si mateix. Penso que perdria el sentit i tot allò que pugui llegir i aprendre al respecte serà benvingut per construir coneixement. Per a mi l’escriptura suposa un aprenentatge constant, l’hermetisme i encasellament no m’agraden. Tot i que cadascú té una essència pròpia i és important per diferenciar-se, crec que són conceptes diferents.
La poesia urbana o poesia del carrer és una derivació de la poesia tradicional que es caracteritza per la llibertat en les seves rimes i mètriques, aquí és on s’ubicarien els meus textos actualment, tot i que no descarto un nou format en endavant. S’impregnen d’una denúncia social a través de temes diversos, com ara: les desigualtats socials, el feminisme, la supervivència, la immediatesa…
Allò femení també és molt present en diversos poemes del llibre, respon a cap intenció social o reflecteix més aviat una inquietud personal?
Tot el llibre està carregat d’elements femenins i darrere d’aquests hi ha una intencionalitat, tant personal com social. Per exemple el títol fa referència a una arrel, l’arrel simbolitza la connexió amb el nostre origen, fruit del naixement. Aquesta arrel és una dona o bé una persona donant vida, creant llum.El fil conductor del viatge és la lluna i algunes de les seves fases lunars fan de guia. En el poemari, la lluna representa el caràcter femení de la creació, canviant i cíclic, i també les diferents etapes de la vida. Aquesta connexió energètica deixa petjades al llarg de tot el recorregut. A banda d’aquests simbolismes subtils hi ha una protesta i reivindicació de la figura de la dona, al llarg de la història i també en la societat actual. Tot i tenir present les diferències geogràfiques i culturals en una anàlisi més profunda, ho faig aterrar a la meva percepció i vivència personal, fent referències a l’apoderament, validesa i amor propi per sobre de tot.
Creus que en les poetes joves actuals hi ha una atenció més específica sobre aquest tema? En tens cap de referent sobre aquest tema en particular?
Crec que en les poetes joves existeix més llibertat per expressar-se sense por a ser silenciades i potser més informació i consciència compartida sobre la necessitat de fer aquesta reivindicació i denúncia, per generar canvis. Sembla que hi ha un fil invisible que dona valor a aquesta sororitat entre autores i el reconeixement mutu és un element positiu a destacar. Podríem pensar que algunes d’elles són part dels fruits d’una educació més emocional i respectuosa, entre altres aspectes, tot i que encara que queda molta feina a fer. De fet, la seva realitat biogràfica de vegades ens indica justament el contrari, relatant la seva manca de suport o reconeixement en diferents àmbits al llarg de la vida, fent-nos coneixedores que encara ha de passar més temps per recollir aquests fruits. Un exemple de referent sobre aquest tema és l’escriptora Elvira Sastre. Per a mi un aspecte clau en el canvi social és oferir una criança i educació basada en el respecte i el feminisme. També és essencial donar visibilitat a referents diverses on infants i joves puguin identificar-se i trobar-se representades per acompanyar moments d’incertesa i solitud.
Diries que el context de la pandèmia –aïllament, confinament- ha pogut propiciar viatges interiors o cap a l’interior com el teu i que més persones hagin mostrat reflexions en forma de música, teatre, pintura, poesia…?
És possible, de fet diria que sí. Reflexiono sovint sobre el fet que parar el ritme m’ocasionés generar aquest procés i acabo posant el focus en el temps. Tenir més temps i menys obligatorietats, que de vegades ens autoimposem en excés. Òbviament, aquests viatges a l’interior no només tenen una visió positiva i de connexió amb una mateixa, no estaria sent realista destacant només aquesta part. Durant el context de la pandèmia, i posteriorment, han empitjorat les condicions de salut mental de moltes persones i la manca de suport per poder fer front o rebre una atenció professionalitzada ha creat greus problemes en aquest àmbit. Això cal tenir-lo molt present. Tornant al tema del temps, crec que ha estat una possibilitat artística per a diferents persones i col·lectius. Potser ens ha ajudat a prendre consciència sobre la importància de posar de nou la mirada en nosaltres. I si el nostre context ens ho permetia, poder aprofitar aquest fet per enriquir-nos.
I què creus que pot aportar la poesia, en particular, en aquest context que encara es manté, malgrat la situació ara no sigui tan dura? Què t’hi ha aportat a tu?
Validar l’emoció, enriquir el nostre món intern i ajudar-nos en la gestió de determinades vivències. Deixar cabuda a la tristesa, les injustícies i les tragèdies, tot intentant aportar el nostre granet de sorra mitjançant les petites accions. Crec molt en la llei de l’atracció i en el poder que tenen els pensaments i les accions quotidianes que poden semblar invisibles, però que mai ho són. La suma de totes elles és la que va generant canvis. La poesia és emoció i promou l’autoconeixement i el desenvolupament personal. Certs poemes en moments determinats poden aportar-nos aquesta connexió amb sentiments aïllats i ajudar-nos a resoldre’ls o simplement a tenir-los presents i saber que existeixen. També exercita el pensament crític i la capacitat d’anàlisi, a través de certes reflexions que podem generar durant la lectura. Per a mi és un recurs molt valuós i extrapolable a molts contextos diferents.
La actitud de molts poemes és optimista, positiva, tot i que tu mateixa has parlat d’una mena d’esquinçada emocional… quina de les dues emocions diries que marca més el llibre?
L’optimisme realista. És important donar cabuda a totes les emocions, fer una selecció únicament de les emocions positives ens allunya de la realitat. A això faig referència amb aquesta resposta. No tot té un rerefons positiu o pot enlluernar-se per rescatar una mena de positivisme tòxic. Ara bé, prendre temps per processar vivències, reflexionar sobre situacions injustes i veure si hi ha alguna aportació que puguem fer, agrair i ser conscients de tot el que sí que és positiu o sa per nosaltres… ho és. Oferir-nos això esdevé per a mi la veritable actitud optimista, d’aprenentatge constant i aquest és el punt de partida de la majoria de poemes del llibre.
Com va ser que vas decidir publicar textos poètics a Instagram, a @yamila_alvi? Quin potencial li veies a aquesta xarxa social?
Vaig animar-me a fer-ho poc després del confinament i la primera onada de la pandèmia. Vaig retrobar-me amb una llibreta de la infància plena de poemes i aquest fet, entre d’altres, va ajudar-me a connectar de nou amb l’escriptura i a impulsar les ganes de compartir-la. Sempre havia estat per a mi una via per gestionar i canalitzar emocions i vivències.
Si bé és cert que a les xarxes socials hi ha molta banalitat, creus que també poden ser una bona plataforma de difusió de cultura, que aporti valor estètic?
Des del meu punt de vista, tot el que impliqui una obertura cap a la cultura, poesia en aquest cas, ha de ser vist com a un factor positiu. Cal endinsar-se amb certa consciència i fer una anàlisi exhaustiva d’allò que llegim o estem consumint? Sí, també, aquest seria el següent pas. Però, en tot cas, el fet de poder accedir-hi ens ajuda a tenir l’oportunitat de fer-ho. L’univers de la lectura va molt més enllà del que trobem a Instagram o en certes formes de divulgar la poesia. Tanmateix, pot ser la via d’entrada per a moltes persones a aquest univers. El pont que facilita la seva coneixença i poder explorar-la més a fons, donant pas a indagar en altres vies després.
I ja que parlem d’Instagram, el format d’aquesta xarxa social ha influït en aquestes composicions breus que hi publiques, i que em fa l’efecte que tenen cert aire de haikus?
Escriure comporta un procés intern de creació que, des del meu parer, no va lligat a adaptar-se a un format concret, en cap cas. Pot compartir amb els haikus el rerefons de capturar moments significatius, la subtilesa, el fet de parlar de fenòmens naturals… no obstant, sense la mètrica característica d’aquest gènere. Com en qualsevol procés creatiu es requereix de temps per “cultivar” aquests textos i la immediatesa d’un clic, aconseguir seguidors o rebre feedback ràpid sobre el que escrius no hauria d’influir en aquest procés creatiu. En canvi, sí que es pot veure com a una possibilitat interessant o enriquidora per compartir i poder intercanviar opinions amb altres escriptores o lectores, també per aproximar-te a iniciatives o moviments del col·lectiu.
T’ha estat difícil publicar, trobar editorial? I t’ha estat particularment difícil publicar poesia?
Ha estat un àmbit i un procés desconegut fins que vaig viure l’experiència i vaig començar a informar-me bé de les diferents opcions que hi ha, la viabilitat d’aquestes, què implica cadascuna, etc. Aquesta va ser la part més complicada, prendre la decisió inicial de quin camí escolliria i sentir-me convençuda i satisfeta amb aquesta decisió. Finalment, vaig decidir autopublicar mitjançant l’editorial Círculo Rojo, ja que volia poder conduir el procés, marcar els meus ritmes i prendre les decisions que em semblessin importants en tot moment. Però, a la vegada, rebre suport per part d’una editorial i professionals amb cert bagatge.
Llegeixes poesia? Quins son les autores o autors, clàssics o contemporanis, que més et toquen?
Sí, de petita vaig endinsar-me en el món de la poesia amb Gloria Fuertes i ho recordo com un descobriment molt especial. Potser destacaria a Emily Dickinson, Federico García Lorca, Pablo Neruda, Mario Benedetti i Alejandra Pizarnik. Elvira Sastre, Rupi Kaur i Sara Búho, serien les meves autores contemporànies més llegides.
Què tens previst per a aquesta Diada de Sant Jordi, aniràs a les parades, tens signatures previstes? Ens pots fer cap recomanació, de poesia o qualsevol altre gènere?Aquesta Diada estaré signant llibres a una parada, al costat de la botiga de la meva mare, al Prat de Llobregat. Per primer cop viuré l’experiència de l’altra banda i em fa moltíssima il·lusió. A més, segur que aconsegueixo trobar un moment per fer una passejada a altres parades i regalar-me algun llibre. És un dia que m’agrada moltíssim i ho visc amb molta alegria. M’agradaria comprar l’últim llibre d’Elvira Sastre, Madrid me mata: Diario de mi despertar en una gran ciudad. Es tracta d’un format diferent de la poesia i he llegit molt bones crítiques sobre ell. I voldria recomanar el llibre de Najat El Hachmi, Dilluns ens estimaran. Ha estat l’últim llibre que he llegit i l’autora, tot un gran descobriment per a mi.
