Jarfaiter és el pseudònim d’Olmo Jiménez. És raper i avui toca a Salamandra a partir de 20:45 presentant el seu nou disc, “El auténtico cabrón”. L’artista madrileny no té pèls a la llengua però mostra un discurs moderat, amb calma, diferent al que se li veu a les seves lletres. Sap que la política, els problemes socials i els conflictes de barri no se solucionaran per moltes cançons que hi dediqui a aquests temes. De fet, ans al contrari, el seu estil radical, de cop de puny a la cara, amb to de vivències marcades per la delinqüència i els blaus a la pell, és un reflex del que ell realment busca amb la música: entretenir i divertir-se, divertir al seu públic i quedar en un segon pla. Avui tindrem l’opció d’escoltar-lo a l’Hospitalet. Hem pogut parlar amb ell unes hores abans.
Primer de tot, parla’ns del teu pseudònim, Jarfaiter. D’on surt?
Ho he explicat en altres entrevistes, en l’època que vaig començar amb la música anava amb uns amics del meu barri, i allà m’anomenaven “Hardcorenoque Fighter”, per l’Alzina Surera (Alcornoque en castellà) i per la música hardcore. Aquest nom el posava a les plataformes com ara Tuenti o així, perquè em coneguessin amb aquest nom. Al final, amb el temps, ho vaig retallar fins a “Jarfaiter”.
Coneixies la ciutat de l’Hospitalet abans de venir aquest divendres a tocar?
No havia tocat mai però sí coneixia la ciutat. La recordo de quan he vingut a El Prat a treballar, tinc ganes de tocar per primer cop.
Quines similituds hi veus entre els barris de la ciutat amb el barri on t’has criat?
Doncs concretament no n’hi veig tantes, de fet jo em vaig criar en un barri que no és perifèric, és bastant cèntric. Actualment ja no és el que era quan jo era petit, s’està gentrificant molt i el canvi social l’està deixant molt diferent a com estava abans. És cert, però, que té petites similituds amb els barris de l’Hospitalet pel que fa a l’arribada de gent nova d’altres països.
Fins a quin punt les teves lletres són un reflex del que has viscut o n’has afegit un punt d’imaginació?
En general són bastant realistes, són un reflex del que he viscut des de que soc adolescent, però al cap i a la fi, la música és art i l’has de decorar una mica. A vegades em ve de gust dir bogeries que no he viscut, perquè al final la realitat al 100% no sempre és divertida i jo vull entretenir amb les meves cançons, per tant faig una barreja mesurada del que he vist i del que és la meva creació personal.
Per aquella gent que no coneix la teva realitat, les teves cançons ensenyen un costat de la societat a la que no estan acostumats?
Bé jo crec que la gent que em segueix des del principi no n’aprendrà molt del que explico, molts d’ells han viscut realitats semblants. És veritat que ara s’està augmentant la massa de seguidors que tinc des d’altres àmbits de la societat i ells potser sí descobreixen una realitat nova. Segur que hi ha gent que escolta les meves cançons com qui veu una sèrie de Netflix, volen marxar de la seva realitat per viure una més divertida. Això també ha sigut possible gràcies a les xarxes socials, les meves cançons han arribat molt més lluny.
En una entrevista anterior vaig llegir que ara tens “els teus propis ideals”. Són els que mostres en les cançons?
No exactament, no acostumo a parlar dels meus ideals a les cançons. No em vull posar filosòfic, ni parlar de política, bàsicament vull parlar de vivències i de delinqüència, del que he viscut. No crec que sigui necessari que jo parli de coses que siguin transcendents, hi ha gent que ho fa però jo no soc d’aquesta classe d’artistes.
En una de les últimes cançons, Picaresca, parles de moments que semblen autobiogràfics. Són històries que has viscut tu a nivell familiar?
Alguna de les frases son vivències personals, però no tota la cançó, de fet, com he dit abans, miro de parlar de coses com la delinqüència o les dificultats de l’adolescència en els barris, és evident que són coses que jo he viscut i m’han servit d’inspiració però no tot és autobiogràfic.
Quins artistes tens de referència a l’àrea metropolitana de Barcelona?
Com a referència exactament a ningú, però sí que segueixo les carreres de companys meus que són d’aquí, com ara Cecilio G, amb qui tinc amistat, però en línies generals no tinc a ningú que m’hagi pogut influenciar com per destacar-ho.
Quines passions té Jarfaiter a banda de la música?
Doncs ara estic molt entregat a la boxa. Sempre he practicat diferents tipus d’arts marcials però certament la boxa ara és una activitat que necessito, em fa sentir viu i crec que combina molt amb la música. A banda d’això, m’agrada molt el cinema, els videojocs, també llegir, encara que la gent pugui pensar que no, faig molts debats amb els amics sobre temes socials i polítics. Que no m’agradi parlar-ne a les cançons no vol dir que no hi dediqui temps a cultivar-me.
Coneixes a Morad? T’agrada el seu estil musical?
Clar que el conec, com tot el mon, ara per ara sona per tot arreu. El seu no és l’estil que més m’agrada i el que acostumo a escoltar, li tinc un respecte immens però crec que ara ja és massa comercial, allà on vas l’escoltes i prefereixo escoltar altre tipus de música.
Ell explicava que ser com va ser de nen és el que l’ha portat a ser com és en l’actualitat i que no canviaria res del que va fer. Penses el mateix?
Opino el mateix, no em penedeixo de res del que vaig fer d’adolescent. Per què? Tampoc ho podria canviar. Potser sí canviaria alguna vivència de la qual no estic orgullós, potser haver-me posat en un costat més fosc de la societat, però penso que al final, en global, ser així m’ha portat a poder ser un artista amb força per explicar les coses que m’agraden.
Creus que la teva música pot canviar la societat del teu entorn o no és el teu objectiu?
Jo crec que la fa canviar però per res és el que busco. Insisteixo, vull trencar una llança en favor de la música com a entreteniment, sense missatges, perquè la gent s’ho passi bé. Per a mi és una vàlvula d’escapament. Potser si fos més famós em plantejaria si puc ser una referència per a nens i adolescents, però aquesta fama no la tinc, per tant la meva influència és mínima. No crec que la meva gent acceptés que ara de cop i volta em posés a parlar de política i valors com un predicador per “canviar la societat”. Si ho faig, molt bé, però no és el que vull.
Hi ha massa cantants d’aquest tipus oi?
Avui dia tothom vol fer música per canviar el món. Per què?
Creus que molts no prediquen amb l’exemple?
Totalment, aquest és el problema. Veig a molta gent interessada en la política, i ho aprofita en les seves cançons. Ho fa i després és conseqüent en la seva vida quotidiana? Molt bé. Però si no ho fas, no ho entenc, no cal ser un farsant, prefereixo parlar de vivències meves per gaudir i entretenir. No hi ha res de dolent en no reivindicar res en la música, no soc pitjor i de fet crec que soc més realista si faig el que vull i no el que espera la societat que fem.
Per acabar, què canviaria Jarfaiter de la seva vida que no li agradi?
No vull semblar egocèntric, però ara per ara no canviaria res. Estic molt content amb la meva consciència i molt tranquil en general. Jo crec que he madurat molt, en el passat no era així, sempre veia errades i coses a canviar, ara tinc la vida que vull. Compte! Potser sí que he de millorar en alguna cosa i jo no ho veig eh? Els meus pares em van donar una bona educació, després jo he evolucionat de la manera que he pogut. Vaig fer coses lletges, sí, però al final son les vivències i les coses que m’han fet ser com soc, i sincerament n’estic molt content de com he acabat.
