“Defintivamente parece confirmarse que este invierno que viene, será duro”
Jaime Gil de Biedma, Noche triste de octubre, 1959.
El dimecres 5 de gener, vespre dels Reis d’Orient, l’Ajuntament de l’Hospitalet va activar l’anomenada “Operació fred” en previsió d’un descens de les temperatures per sota dels 5ºC pels propers dies. Segons la mateixa informació, el dispositiu encetat pel consistori permetia un espai d’acollida per a les persones sense sostre amb una estada limitada a una residencia de la ciutat que reforçaria el servei de menjador per oferir sopar i esmorzar a qui ho necessités. S’ha de valorar que davant una onada de fred l’ajuntament activi un dispositiu per assistir a un sector de la població tan necessitat. Però cal fer-se la següent pregunta: això és suficient?
La nit del 19 de maig de 2021 es va fer el primer recompte de persones que viuen als carrers de l’Hospitalet. La iniciativa va ser impulsada per la Fundació La Vinya, Càritas, la Creu Roja i diferents parròquies de la ciutat. L’acció portada a terme per uns 170 voluntaris i voluntàries que es van organitzar en grups d’entre quatre i cinc membres van poder localitzar 92 persones que dormien al carrer: 62 a la intempèrie i 30 a l’interior de vehicles abandonats.
Un dels objectius del recompte era, segons els seus organitzadors, el de dotar a la ciutat de més recursos per atendre als sensellar. Recordem que l’Hospitalet, fet que es va remarcar durant el recompte, només compta amb un alberg i que gran part de les persones que sobreviuen als carrers del municipi s’han de traslladar a Barcelona per cobrir necessitats tan essencials com la de rebre un àpat diari o poder dutxar-se.
La realitat del sensellarisme és cada cop més visible a la nostra ciutat. El passat 21 de novembre al voltant d’un centenar de persones en situació d’exclusió social van ser desnonades d’una nau industrial de l’Avinguda Vilafranca del barri de Sant Josep. Però més enllà del desnonament, el fet que no es presentés cap representant dels serveis socials municipals va fer que el gruix de les persones desnonades, algunes amb fills menors d’edat, es trobessin al carrer totalment desemparades sense cap assistència ni acompanyament social. Al cap d’unes hores, dotze d’elles es van instal·lar amb tendes de campanya a l’Avinguda Catalunya del barri de La Florida.
Un mes i mig després continuen dormint al carrer a l’aixopluc dels porxos d’un edifici. Ironies de la vida, els baixos d’aquest edifici corresponen al futur ambulatori que des de fa més d’una dècada reclamen els veïns i veïnes de La Florida. Molt a prop d’on va ser assassinat Pedro Álvarez al desembre de 1992.
Quan es fa un recompte de persones sense llar no es comptabilitzen els grups que malviuen a naus industrials i fàbriques abandonades. Aquesta és una realitat més invisible perquè no es veu de manera tan manifesta i generalment només som conscients quan els mitjans de comunicació informen d’alguna desgràcia o s’incendia alguna de les naus.
En el cas del desnonament d’Avinguda Vilafranca, que a més va succeir en uns dies de fred i pluja persistent, es demostra que aquest col·lectiu pot passar de la precarietat d’habitar una nau al sensellarisme en qüestió de dies. Les dotze persones que encara avui dormen sota els porxos d’Avinguda Catalunya són la constatació d’un fracàs de l’administració de la ciutat, no només per la incapacitat a l’hora de plantejar alternatives habitacionals dignes sinó per la manca d’empatia institucional cap a les persones afectades.
Segons les entitats socials, l’Hospitalet és un dels municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb un sistema d’empadronament de persones sense domicili fix menys àgil. Això té dues conseqüències immediates, la primera és que s’exclou una part de la ciutadania de l’accés als serveis socials més bàsics i la segona és la dificultat de poder disposar d’un cens de població més real i actualitzat.
Crec que queda fora de tot dubte que l’empadronament és un dret i com a tal les administracions haurien de tramitar-ho donant totes les facilitats. Així doncs, per què a l’Hospitalet es posen molt sovint tantes traves en aquest aspecte? No s’entén que a una ciutat com la nostra no es gestioni de manera més eficient un dret que serviria per millorar l’atenció a les més necessitades i comptar amb una diagnosi més acurada de la ciutat.
Els mateixos treballadors dels serveis socials de l’ajuntament han reclamat reiteradament als darrers anys més recursos i el reforçament d’un àrea totalment desbordada sobretot des de l’esclat de la pandèmia. Des de 2017, les mobilitzacions laborals als serveis socials de la ciutat van posar el crit d’alerta i el temps els ha donat la raó.
Durant el primer confinament de 2020 la Xarxa d’Economia Solidària amb diverses entitats socials i veïnals van organitzar un repartiment solidari d’aliments a alguns barris de la ciutat sense cap suport institucional i en paral·lel al repartiment que va fer l’ajuntament amb la Creu Roja. Una vegada més, allà on no arribava la institució s’havia de mobilitzar la ciutadania.
Ha arribat l’hivern i cada any quan baixen les temperatures es posen més de manifest les carències que té la ciutat en matèria de serveis socials i cura de les més vulnerables. Amb el fred també han arribat els talls de llum als barris del nord com el que es va patir a La Florida el 22 de desembre al vespre. Ni és el primer ni serà l’últim. La pobresa energètica és una de les ferides obertes a moltes famílies que no es poden permetre encendre una estufa perquè no poden pagar un rebut que està al seu màxim històric. I com més fred fa més car és el rebut.
Pobresa energètica i vulneració d’un dret universal com és l’accés a l’aigua. Així ho va manifestar l’Aliança contra la Pobresa Energètica quan a l’abril de 2019 va denunciar davant el Síndic de Greuges de Catalunya a l’Ajuntament de l’Hospitalet per no garantir a totes les famílies en situació de risc d’exclusió residencial l’accés a l’aigua en les seves llars tal i com marca el protocol 2018/84 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
A l’Hospitalet hi ha molta feina a fer pensant en les persones i famílies que més pateixen. El sensellarisme, l’exclusió social i la pobresa energètica són realitats que cada cop que arriba l’hivern ens sacsegen amb més força. Realitats que ens bufetegen. Cal que despertem.
