Es deia Maria. Era la seva amiga imaginària des que tenia memòria. Bé, “imaginària” era el nom que li havien posat els metges. No en tenia res, d’imaginària. Portaven juntes des de… avia’m, aquella festa d’aniversari a la què no li venia de gust anar. Devia tenir… 4 anys. No li agradaven les festes, amb tanta gent i tant de soroll. La Maria se li va apropar i li va dir: “A mi tampoc m’agraden, les festes”. I des de llavors no s’havien separat. El primer petó, el primer porro, el primer dia a la universitat, tot ho havien compartit. Durant un temps, la Maria s’estava a casa, l’esperava allà, a la seva habitació, asseguda al llit. Quan tornava d’escola li explicava com li havia anat el dia, si s’havien ficat amb ella, si havia aconseguit jugar amb algú al pati o si la mestra l’havia fet llegir en veu alta, cosa que no li agradava gens. Però, uns anys després, va començar a sortir de casa amb ella.
Recorda un dia que va agafar la bici i va baixar al parc. Uns 11 anys, aproximadament. Va caure i es va quedar tirada a terra, plorant. De cop va aparèixer la Maria, li va ajudar a aixecar-se i la va consolar. No ploris, bonica, no ha sigut res.
Quan li deia a la mare que la Maria no volia pastís de xocolata, que li agradava el de pastanaga, s’ho prenien a broma. Li deien que sí, que sí, que no s’amoïnés. Van anar passant els anys, i la cosa va deixar de fer gràcia als pares. Van començar a dir-li que no s’inventés coses, que no s’inventés persones. Així que ella va callar, va mantenir a la Maria en secret. Si el món no l’estimava, ella sí. Si el món no la necessitava, ella sí.
Algunes nits sortien plegades, d’altres la Maria apareixia més tard, d’altres simplement l’esperava a casa. Una nit, en un dels locals de moda de la nit d’Hospitalet, va beure massa, com acostumava a fer. Es va començar a sentir malament, tot li donava voltes. Sort de la Maria, que li havia dit que no tenia ganes de sortir, però se la va trobar al lavabo i la va acompanyar a casa.
I ara, de debò que no entenia què havia passat. Per què havien vingut aquells tios a buscar-la, l’havien ficat en aquella ambulància i l’havien portat a aquell hospital. Ella no es trobava malament, no li feia mal res. Si de cas, una mica de mal de cap, però poca cosa. No ho entenia. La que s’havia portat malament, la que els hi havia fet allò als seus pares, havia estat la Maria. Ella no havia agafat cap ganivet, ella mai no els hauria matat. Havia estat la Maria.
Mary Serrano Ariza
