És dissabte al matí i baixo al carrer per esmorzar. Malgrat les pluges intermitents dels darrers dies fa un sol generós i els carrers estan plens de vida, encara que la majoria de comerços del barri estiguin tancats. És un dia festiu, l’onze de setembre: la Diada Nacional de Catalunya. Esmorzo en una d’aquelles cafeteries que pertany a una cadena de franquícies, una de tantes que durant els últims anys s’han multiplicat als nostres carrers i que obren els 365 dies de l’any. Un cop assegut a la taula i mentre dono els primers glops al cafè escolto una conversació entre una clienta i una de les noies que treballa de dependenta:
-Hoy es la Diada de Catalunya, el día de los catalanes. ¿Lo sabías?
-No, no lo sabía.
-Tú también eres catalana, ¿no?
-Yo soy del Ecuador, señora.
He de reconèixer que fins a aquell moment jo mateix tampoc era massa conscient que aquell dissabte era onze de setembre, potser perquè, degut a les limitacions sanitàries per la pandèmia, s’havia apaivagat el ressò mediàtic i polític així com les multitudinàries mobilitzacions d’altres anys. Però aquella imprevista conversa em va despertar molt més que el cafè que m’estava prenent. Perquè més enllà de la simple quotidianitat del diàleg entre clienta i dependenta, posa en relleu una realitat molt més complexa i que molt sovint oblidem o directament ignorem: què pensa la població immigrada dels nostres barris de la qüestió nacional de Catalunya?
I la resposta ben bé no la sabem perquè ningú els ho ha preguntat. Possiblement perquè és una població majoritàriament sense dret al vot i perquè hem estat tan ocupats en altres batalles culturals més pròpies dels anys 70 que hem oblidat que els altres catalans dels que parlava Francesc Candel ja no són els andalusos o els gallecs que van a arribar a Catalunya fa ja més de mig segle sinó les famílies d’immigrants originaries d’Amèrica Llatina, del Magreb o del continent asiàtic.
A l’Hospitalet hi ha barris on els immigrants representen més del 40% de la població. Però la seva presència a peu de carrer no es correspon amb la seva incidència a nivell polític o social. A les darrers eleccions autonòmiques Franco Casanga va escriure un article molt aclaridor a Districte7 sobre la població immigrada de la nostra ciutat que no té dret a vot. La situació és la següent: a l’Hospitalet més de 45.000 persones majors d’edat no tenen dret a vot i al conjunt de Catalunya la xifra arriba gairebé al milió.
No és l’única però sens dubte és una de les arrels del problema: qui no vota no preocupa. I qui no preocupa s’acostuma a invisibilitzar. I per això quan surten enquestes sobre la independència de Catalunya cap del estudis d’opinió pregunta a la població immigrada o quan els partits independentistes parlen d’eixamplar la seva base social es refereixen exclusivament a la població castellanoparlant originària d’altres indrets d’Espanya.
Que la Diada o la realitat política de Catalunya siguin realitats invisibles o tan poc conegudes per a una població tan important de la ciutat no és casual. Ni tan sols les mateixes celebracions i ofrenes institucionals, hereves del pacte de la transició, s’han adaptat a les noves realitats culturals i segueixen el mateix patró dels últims quaranta anys. Però tampoc ho han fet ni els mitjans de comunicació ni les televisions de Catalunya. Simplement, a afectes de debat sobre la qüestió nacional hi ha una part de Catalunya que no existeix i que mai surt a TV3. No hi ha preguntes ni respostes.
El dissabte 4 de setembre, just una setmana abans de la Diada, Morad va actuar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. En pocs dies s’havien exhaurit les entrades per veure el raper de l’Hospitalet però més enllà de l’anàlisi musical de l’esdeveniment alguns periodistes es van fer ressò de la nombrosa presència de banderes del Marroc entre els assistents al concert. De fet, Morad, que recordem va néixer a l’Hospitalet, també acostuma a exhibir als seus concerts la bandera del país d’origen dels seus pares.
Això, òbviament, també és una expressió de reivindicació d’una identitat cultural i nacional. La qüestió és que aquests joves que portaven la bandera del Marroc al concert de Morad són en la seva majoria nascuts a Catalunya i que en el context del debat territorial entre Catalunya i Espanya es situen al marge perquè d’alguna manera s’ha propiciat que aquest sector de la població visqui al marge del debat. Per això en un dia festiu com és la Diada Nacional de Catalunya, la població immigrada, que normalment no gaudeix de la festivitat i ha de treballar, s’oblidi d’un dia del què no se’ls ha fet mai partícips.
