Tu a la Torrassa i jo a Santa Eulàlia. Escric la carta. Ignoro si travessaré el Pont d’en Jordà, si, el “del Metro”, per passar-la sota la teva porta. O serà dieta d’una panxa groga. Encara en queden, oi? O la cremaré. O en faré un email. Quedàvem damunt del pont a veure passar els trens, recordes? De més ganàpia, l’havia de travessar, tant si com no, per anar al Copem a fer el batxillerat.
No, no vull ser pas els teus ulls. Què n’has fet dels teus? Hi ha qui els valora. Qui se’ls mira amb bons ulls, els meus. Qui espera la seva passejada. Tu, només vols que et faci un préstec. En tinc necessitat d’aquest parell. Textures, tons, lletres, paraules i rostres esperen el seu criteri. El dels meus.
I jo, no els vull pas obligar a mirar-te. Si les nostres mans fa temps que es van divorciar, potser és hora que ho facin els ulls. Cada parell per la seva banda. A cercar horitzons, nous o vells, tant me fa, però acollidors.
Tampoc es freguen els nostres genolls, com fèiem prenent el vermut asseguts en terrasses assolellades. No es petonegen els nostres raspalls de dents (quin fart de dir-te que calia 2 gots)
El tub de pasta fa dies que ja no es queixa de les lumbars. Li he trobat el punt. Expulsa amb suavitat el contingut. Lenta, suau i continuadament. Reposa d’aquell vòmit sobtat a que el sotmeties. Ja no està per tanta excitació. S’ha fet vell, nota que li arriba l’hora.
Però enyoro quan les nostres mans s’aturaven damunt del mateix llom. I llavors si, cadascú amb els seus, ens miràvem l’un a l’altre. En silenci. Jo notava que les pàgines s‘impacientaven. Que el llibre agafava una certa calor, premut per tants dits.
Exhausts, nus, seiem en la butaca respectiva, i llegíem, després de la dansa dels cossos. Ara hem vestit de fred glacial les nostres mirades. Llegim en l’altre una indiferència feridora. Guardem el torn per entrar a la biblioteca de casa.
No, no vull ser pas un record patètic.
F. Xavier Simarro Montané
