Nascut a Barcelona i de pares emigrats de Tànger es pregunta: “Quantes generacions han de passar perquè et considerin autòcton?” El Griri és el segon entrenador de la UD Gornal, ha passat per La Florida CF, el Club de Futbol Santa Eulàlia, la UD Unificación Bellvitge i l’Atlètic Club Hospitalense.
Les 12 del migdia, ha plogut tot el matí i encara cauen gotes, el cel està tapat i el paisatge de Bellvitge és com una nebulosa. Al final del mar de blocs ja s’entreveu la zona esportiva i el Camp Municipal de la Feixa Llarga que avui acull el partit de tornada de la Unificación Bellvitge i el Gornal. Un derbi entre barris, uns de blau, els altres de verd i vermell, dos equips a un salt de via del tren. El camp queda perdut entre l’accés al riu i un immens solar buit, que havia d’acollir un emblema del circ mundial i ha quedat barrat, sense ús. Alguns segueixen el partit des de la tanca, però tot i la pluja i les restriccions per la pandèmia, hi ha aficionats a les graderies, menys que abans, quan el futbol de barri, diuen, enfortia el sentiment de comunitat. Karem El Griri és el segon entrenador del Gornal, però coneix molt bé les gespes de la ciutat, pràcticament ha passat per tots els colors i escuts. Recorda els seus inicis a La Florida quan el camp “estava a vessar, era l’equip del barri, avui vens aquí i és un derbi; d’acord que és la Copa, però no hi ha més de 50 persones. Per mi s’està perdent, això feia comunitat. Per mi, aquesta essència s’està perdent. Ara amb els mòbils, Internet, els streaming, que està bé, però això ho perdem pel camí. Si tu ara vas a un club qualsevol, pots preguntar quants nanos han sortit del planter i ja veuràs que no en trobaràs. Aquí t’adones que s’està perdent aquesta essència. No sé si es revertirà, jo crec que és difícil”.
Captació de nens de 8 anys?
A la ciutat hi ha 11 equips que mouen famílies, infants i joves, tècnics i aficionats, un futbol de proximitat, de km 0, però que sembla que ha canviat de punt cardinal. “Hem perdut el nord. Abans el nano jugava al costat de casa seva. L’altre dia veia una persona a les xarxes que deia: ’avui em toca captació’, què és captació de nens de 8 anys? De veritat? Tanto tienes, tanto vales, tanta calidad tienes, tanto vales para nuestro club’, i això és el que està passant una mica al futbol. Jo crec que això està prostituint el futbol”, assenyala El Griri i afegeix que tot no està perdut. “Després tens un clar exemple, el Can Pi, que té gent del que era el seu barri, però t’adones de les dificultats de poder tirar endavant un projecte com el seu.” Ser equip de barri o equip dels millors, una dicotomia on el futbol base ha de prendre partit.
Guanyar o formar
Aquesta no és una conversa de futbol, però parlarem de futbol. D’un futbol base i amateur, un esport de carrer, de convivència, de grup, de trencar prejudicis, de formació i de barri.
El Karem El Griri és gairebé fill adoptiu de la ciutat. Va arribar amb 18 anys a fer d’entrenardor a La Florida i ara, amb 39 continua formant els joves de la ciutat. Avui el Gornal ha perdut 5 a 3, el mateix resultat amb què van guanyar a l’anada, apunta. L’equip va bé en una Copa Catalunya atípica, derivada de l’època Covid, ningú puja, ningú baixa. El Pubilla Cases ha sortit de la competició i hi continuen 3 equips riberencs: la UD Unificación Bellvitge, el FC Can Buxeres i la UD Gornal.
Pel Karem guanyar o perdre no és fonamental, és el treball que es fa dia a dia i la formació. “Per mi guanyar és conseqüència de, què vol dir això? El futbol a diferència d’altres esports és guanyar i guanyar, però si fas una bona formació, aquests nanos arribaran al final del seu cicle amb una base sòlida. Després podran guanyar o no, però ja tenen aquesta base. I jo penso que molts entrenadors només preparen els nanos per guanyar, però la meva pregunta és: i quan perden, què? Si no guanyes has de veure si els nanos han fet bé els controls, han defensat bé, si han agafat els conceptes que per la seva edat els hi pertoca.”
El Griri s’allunya del concepte de futbol actual i ha patentat la filosofia elgrigismo: primer persones, després jugadors. “Els jugadors amateurs en general poden entrenar-se a les 9 del vespre fins a dos quarts d’onze de la nit, això significa que tens un jugador que ve de treballar, de tot el dia, potser arriba tard i tu com a entrenador t’hi enfades, però la reacció ha de ser: t’ha passat alguna cosa? Si arribes a la persona, després arribaràs al jugador.”
Racisme als camps
Durant el partit, l’àrbitre rep els cops verbals, aquí no hi ha VAR, però els jugadors donen explicacions a l’afició durant el matx. Els pocs espectadors amaguen els crits de nerviosisme quan una falta no es xiula, quan hi ha fora de joc o quan el jugador no fa bé la passada, però en els estadis, com a la vida, també els prejudicis i els insults agafen protagonisme. El Karem ho ha viscut en primera persona. Ell és català, però els seus orígens familiars són al nord del Marroc. Els seus pares van arribar l’any 1978 de Tànger. Explica que el primer insult, sempre és moro, i l’afició li ha arribat a dir jihadista. De fet, va arbitrar durant una temporada, però va decidir no continuar: “Al futbol es diu que el que passa al camp queda al camp i és veritat, però hi ha coses que no es poden sobrepassar.
El primer insult és moro, no en tinguis dubte. Jo vaig estar 4 anys arbitrant i una de les causes de deixar-ho va ser aquesta, perquè no ho tolerava.” Quina ha de ser la reacció davant del racisme en un estadi? “Jo he intentat marxar d’un camp i la sanció és per a qui marxa, qui li posa fil a l’agulla a això? Quina diferència hi ha amb Munir que és al Sevilla i un nano que es diu Munir als blocs de la Florida? No n’hi ha cap, la diferència és que un té calés i l’altre, no.”
Marcat per l’origen
“Quantes generacions han de passar perquè es consideri que ets autòcton? Qui dona els carnets de nacionalitat?” El Karem recorda quan buscava feina els diumenges entre els classificats de color salmó de La Vanguardia. Si trobava algun anunci que li interessava, hi trucava. Parlava en català, però quan deia el nom, es feia un silenci. Un silenci frustrant i amb conseqüències, un silenci que l’ha acompanyat en molts moments. I després del silenci, una segona observació: tens papers? El Karem té DNI, però sempre toca donar explicacions.
Ell diu que no sap si és racisme o classisme, perquè qui té diners és un senyor, qui no en té és un moro. Parla de la por al diferent i aquí és on el futbol base pot ajudar a trencar prejudicis, estereotips i conèixer qui no és com tu.
Una segona família
Tot i que fa anys que no està vinculat al club de La Florida recorda el barri amb enyorança, diu que s’ha endut l’escalf de les famílies. Creu que l’esport pot oferir als infants “una disciplina, un lloc on sentir-se adherits a un grup, on sentir-se com en família. Per exemple, a La Florida, veus nanos de 9 anys que baixen sols al camp, però no perquè volen, sinó perquè els seus pares han de treballar, molts no poden permetre’s el luxe de poder anar un dissabte al futbol o durant la setmana a les sis de la tarda portar-los a l’entrenament. Ells se senten que formen part d’una família, una segona família. Jo he vist nanos que acaben l’entrenament i segueixen allà amb la pilota fins ben entrada la nit. Jo crec que per a ells és també un vessant social important i penso que l’estem perdent”.
Els diners marquen l’accés esportiu
El futbol base pot ser una bona eina per generar comunitat al barri i un bon element d’integració, però quant val? Tothom pot jugar a futbol? Aquest és el problema que el Karem veu que s’està enquistant, creu que s’està deixant molts nens i nenes a l’estacada, per un tema econòmic que moltes famílies no poden superar. Per jugar en un equip federat hi ha la fitxa, la revisió mèdica, l’equip, la quota del club, els desplaçaments i el temps. “Per mi comença a ser preocupant que una família hagi d’escollir entre que el seu nano pugui fer esport o sobreviure, ja no viure, sobreviure.
A l’Hospitalet crec que la quota més baixa és de 350 euros i hi ha quotes de 600 euros anuals. Per mi el futbol està sent cada vegada més per a les elits.” Per això, quan hi ha captadors que ofereixen zero quotes, les famílies hi veuen una oportunitat, però desvincula els jugadors del barri i d’aquest futbol de proximitat. “D’aquí que les famílies humils, si els seus nanos ho fan mitjanament bé, acceptin que vingui un equip i els digui que el seu fill no paga si juga amb ells. Sortir d’aquesta posició serà difícil.”.
Mantenir els nens i nenes vinculats al club del barri és cada vegada més complicat, tot i això, encara hi ha planter. “Tenim joves del barri, és l’essència, pràcticament tothom és de l’Hospitalet; del planter, per exemple, tenim l’Álex Tomico, que ha sortit de les categories del Gornal”.
Un futbol que va més enllà
No ha coincidit amb Adama Touré, però creu que és un bon ambaixador del barri on es va criar xutant la pilota. D’aquell futbol que no només és esport, que va més enllà i genera xarxa, vincles, sentiments, equip i família. Però, també hi ha un altre futbol, de grans equips, cada vegada més allunyat de la realitat dels barris i dels esports més petits, però també de les noies.
El futbol femení ha hagut de fer-se un lloc. Després de ser menystingut, ara s’està guanyant a pols la seva posició i cada dia té més presència i seguiment, però sobretot, hi ha referents perquè les nenes puguin créixer gaudint d’allò que vulguin.
El partit a Bellvitge acaba i surt el sol, cada equip marxa al vestuari i l’afició comenta la jugada. Amb la Covid no hi ha dutxes i els jugadors van sortint i s’afegeixen als grups, s’animen i comenten. El futbol de barri fa olor d’entrepà de llom, del sabor inigualable del refresc post partit, la recompensa o el consol més gran del món després de deixar-se la pell a la gespa. El futbol base són aquelles mirades dels infants cap a les graderies on estoicament aguanten els pares, els avis o els tutors. Un generador de records, somnis i vincles que s’arrelen al barri i a la ciutat. Són les famílies, els nens i les nenes que en formen part, els joves, l’afició i els tècnics com el Karem que tenen clar el paper que aquest esport centenari ha de jugar.
