L’Hospital de Bellvitge està a les portes de celebrar el seu 50è aniversari, i ja comença a preparar-se. Per aquest motiu una de les beques de recerca en el camp de les ciències socials que impulsen l’Ajuntament i el Museu de l’Hospitalet tracta, aquest any, sobre l’evolució de l’equipament sanitari. Parlem amb Jordi Ramos, l’historiador i arqueòleg que ha guanyat la beca. Per a Ramos els hospitals són indicadors de l’evolució d’una societat i, a la vegada, van molt més enllà de les qüestions estrictament mèdiques.
Ramos, veí d’El Prat, feia anys que anava recollint retalls de premsa, articles i documentació sobre l’Hospital de Bellvitge. El seu lligam amb l’hospital, per on ha passat des de ben petit per visitar familiars, l’havia portat a començar la feina de fons d’un bon historiador. “Tenia un projecte en ment -afirma- això que al gremi diem que volem fer, però a vegades no acaba de quallar”. Quan es va obrir la beca s’hi va tirar de cap. I la va aconseguir. La feina prèvia li ha facilitat molt la recerca.
Ha anat recollint “les memòries de la gent, impressions”. Més que aprofundir en els avenços mèdics, Ramos vol recollir la memòria d’un hospital. Dels pacients, del personal de neteja, de seguretat, d’informàtics. Del personal sanitari i mèdic. També d’aquelles persones que han dedicat hores a fer voluntariat, acompanyant a pacients o dinamitzant activitats culturals. “Acostumem a pensar en l’hospital quan estem malalts, però hi ha molta vida”, afirma, obrint la història d’aquest equipament emblemàtic de l’Hospitalet als milers de persones que dia rere dia el posen en marxa.
La seva recerca serà la base -pel que fa a la divulgació històrica- de les celebracions de l’hospital. No té clar si se’n faran xerrades, exposicions o un llibre, però un dels fets que ha anat veient és que la comunicació de l’hospital és “capdavantera”, i té clar que alguna cosa ben feta arribarà a la ciutat. Ramos destaca també la col·laboració entre l’Hospital de Bellvitge i el Museu de l’Hospitalet a l’hora de convocar la beca. Considera que és “un exemple de com hauria de ser el treball entre institucions”.
Un termòmetre d’avanç social
Per al pratenc, que també està especialitzat en la recuperació de les fosses de la Guerra Civil, “en un hospital passen les coses més ràpid que a la resta de la societat. Sempre ha passat, però ara més que mai”. Un exemple: la creació del nou mòdul Covid. “Estem avançant com a societat si ràpidament podem crear un nou centre que dona servei”, assegura.
L’Hospital de Bellvitge ha rebut uns quants premis per la seva tasca com a centre de referència. Ramos en destaca la docència i la investigació, tant per la formació de nous sanitaris com pel que representa per a la gent que hi acudeix. “A tothom li agrada tenir al costat de casa un hospital que ha estat el més important de l’Estat espanyol”.
De totes maneres, explica que els hospitals “no funcionen sols. O hi ha una xarxa d’hospitals o la cosa no funciona”. L’exemple més clar per a l’historiador el veiem en les clíniques privades. En l’àmbit de l’assistència poden cobrir una part, però sense la xarxa hi ha especialitats que no poden atendre. A banda que el negoci de la sanitat privada “sempre pensa en el rèdit econòmic, mentre que la pública ho fa en el bé comú”, defensa.
“Amb la pandèmia hem vist un cop més la importància de la sanitat pública. Tenim clar que ha de ser intocable i anar a millor”, diu decidit. Per a Ramos l’hospital és un lloc de trobada entre diferents classes socials, i “això és el que ha de ser un servei públic com la sanitat”.
Un hospital que va néixer entre reivindicacions
El barri de Bellvitge té la merescuda fama de combatiu, de conquistar amb la lluita veïnal els carrers i parcs que les veïnes i veïns volien. Uns quants metres més enllà, a tocar del Llobregat, l’hospital es va construir a base de reivindicacions laborals. Ramos explica que “es van produir vagues durant la construcció”. Un capítol molt amagat de la història d’aquest equipament, perquè en aquell moment les protestes no apareixien als diaris. “Les condicions laborals en què es va construir ens farien posar les mans al cap”, diu. Jornades de treball molt extenses i unes condicions que es donaven en gran part de les construccions. L’Hospital de Bellvitge no en va ser una excepció.
També porta a la conversa una reivindicació, que es va donar l’any 1975, i que segueix sent de màxima actualitat. Els metges interns residents, els MIR, es van declarar en vaga. Una protesta que es va donar a tot l’Estat i que va prendre especial força a Bellvitge, on es va aconseguir la readmissió pràcticament d’un miler de residents que havien estat acomiadats.
Malgrat començar amb mal peu, i en unes condicions pròpies de la dictadura, “avui seria impensable no tenir un hospital com aquest”. Amb la gran arribada de població als anys 60, les autoritats franquistes van reservar uns terrenys propers a l’indret on es construiria Bellvitge per a l’hospital. “El barri i l’hospital han crescut pràcticament junts, no poden viure d’esquenes”, apunta.
Una gran àrea d’influència
L’Hospital de Bellvitge és el centre referent, en els processos que requereixen alta tecnologia, per a més de 2 milions de persones que viuen a la zona sud de l’àrea metropolitana. Per a El Prat i part de l’Hospitalet és l’hospital de referència comunitari. La zona d’influència d’aquest equipament sanitari és molt “més extensa del que pot ser un hospital de ciutat”.
També ho és per al personal del centre. “Hi treballa molta gent de l’entorn, ja no només de l’Hospitalet, també de la zona sud del Baix Llobregat”, assegura Ramos, tot destacant que treballar a prop de casa és un element que afavoreix una bona salut.
I és que la salut pot ser de les poques àrees que s’escapen de les divisions administratives. “Algú va decidir que les fronteres deixaven l’Hospitalet fora del Baix Llobregat -apunta l’historiador- però hi ha més semblances entre les ciutats i barris de la Provençana que amb ciutats com Abrera”.
La identitat que genera el patrimoni local
Per a l’investigador s’hi afegeix un altre fet: “L’Hospitalet té identitats molt marcades per cada barri, amb la seva història i els seus elements”. Un factor que, segons el seu punt de vista, ha propiciat els moviments de defensa del patrimoni. “L’única forma de conservar el patrimoni és reivindicant-lo. A mi m’enorgulleix la defensa que s’està fent del Castell de Bellvís o de Cosme Toda, per exemple”. Ramos també ha optat per defensar el patrimoni en altres indrets, però amb mala experiència. “He presentat instàncies i queixes a la Generalitat, en silenci, i al final han acabat justificant legalment que allò va a terra”, explica. “A vegades aquest tipus de reivindicacions tenen més força”.
Aquesta dinàmica, però, no és exclusiva de l’Hospitalet. “Durant les olimpíades es va destrossar molt patrimoni” i els anys següents “la pressió urbanística a l’àrea metropolitana de Barcelona ha estat molt més gran que qualsevol altra part de l’Estat”, acabant amb bona part dels elements patrimonials. “Necessitem una materialitat per preservar la memòria dels barris”, afirma. I això, entre altres factors, vol dir “donar ús als edificis patrimonials, una façana bonica està bé, però no és suficient”.
L’hospital en terreny agrícola
“Potser a l’Hospitalet li falta recuperar la memòria agrícola”, destaca. Ramos aposta per recordar que tots els terrenys del Delta del Llobregat estaven plens de masies i camps. Un fet tan senzill com “senyalitzar on eren i quin nom tenien” pot ajudar a començar aquesta recuperació de la memòria agrícola de la ciutat.
L’historiador també es mostra crític amb l’ús dels terrenys erms de la zona. “En una societat neoliberal com la nostra, que els camps no tinguin vida dona peu a què algú en vulgui treure un rendiment econòmic”. Com a proposta, planteja recuperar productes propis, tal com ja han fet a Sant Boi i El Prat.
