D’acord. És un edifici de planta de creu llatina amb els braços longitudinals més llargs que els altres. No m’importa gens. És una creu venir cada dia ben d’hora. Palplantat, espectador dels clients que venen a comprar i a remenar les fruites i les verdures. A la nit, exhaust, soc jo qui obre els braços en creu, no pas llatina, plens de rutina i cansament.
Un pla de reforma voldria jo, com el que va generar l’any 1932 la construcció d’aquest equipament. Un arquitecte espiritual necessito. Un Puig i Gairalt dedicat a reconstruir-me. No estic fet per a ser venedor. Hereu de les parades, no pas de la vocació de fruiter. Aspiro a altres coses. “Tu no hi pensis”, em deia la mare, quan parlàvem del meu futur. Miro per les finestres i alleugereixo la sensació de ser un presoner de les viandes vegetals. Cada mà que tria un tomàquet, un pebrot; em lliga més a aquest passadís lateral del mercat. Jo vull reescriure la literatura. Allargar contes, canviar finals estúpids. Posar i treure personatges. Cada pausa entre verdura i verdura m’amago al darrera del taulell, i escric. Vendre mons de fantasia. No taronges, llimones i raves. Pesar il·lusions. No pas mongeta tendra. La mare i el tiet em van deixar aquestes dues parades com herència. Però mai van escoltar de debò el que jo desitjava.
Reconec el seu esforç. Estimaven al fill i nebot com sabien.
Molts matins jugava a la plaça exterior mentre esperava que la mare sortís del mercat. Llavors, pocs cotxes circulaven. Baixava als lavabos inferiors de la plaça quan volia fer un riu.
El regne familiar ha esdevingut un castell amb masmorres. No posaria verí a la poma. La Bella Dorment es despertaria tota sola i fundaria una cooperativa tèxtil. La Caputxeta es cruspiria al llop. Les set cabretes enfarinarien magdalenes i pans a la seva fleca. No es creurien la blancor de la pota del llop, convertida en parany. Els set nans muntarien una empresa i la Blancaneus seria la directora.
F. Xavier Simarro Montané
