Fotos: Diana C. Frappola S.
La vida de la Carmen Zapata Corbalán no s’entendria sense la música, de la mateixa manera que la música i, més específicament, la música en directe, a l’Hospitalet no s’entendria sense la Carmen. Perquè aquesta veïna del Centre és fundadora d’un espai ineludible en la memòria col·lectiva de la ciutat, l’històric bar musical del carrer Santa Anna, Depósito Legal, el Depo. La vocació de fer cultura amb la música l’ha portat al capdavant d’ASACC, l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, de la que és directora gerenta, de MIM, l’Associació de Dones de la Indústria de la Música, de la que ha estat presidenta, i del cicle de concerts Curtcircuit, del que és directora artística, des d’on fa bandera de les sales de petit i mitjà format i de la música en directe. I des d’on també fa activisme feminista, que el món de la música no n’està exempt de masclisme.
Santa Anna, 14, barri Centre, 15 de maig de 1985, què et diuen aquesta data i aquesta ubicació?
Doncs va ser el meu inici professional, que va ser directament com a empresària perquè una nit amb la meva parella d’aleshores i actual parella i pare de les meves filles, o sigui que fa molt de temps (riu), estàvem fent uns ‘chupitos’ al Fanzine i vam pensar que ens agradaria tenir a la nostra ciutat, al nostre barri, al Centre, un local com els que hi havia a Barcelona i ens agradava d’anar-hi. I dit i fet, ho vam parlar amb 3 amics més propers de la colla, que de seguida s’hi van engrescar.
Ets sents pionera?
Ara que soc gran, potser sí que penso com era d’agosarada. Però en aquell moment no ho sentia així. Tenia 21 anys quan vam obrir el Depo. I en algun moment sí que he pensat com va ser que vaig convèncer els meus pares per deixar la carrera de Dret i obrir un bar, tot dient que seria un espai de música, un espai cultural… i, el més important, que em donessin els diners del següent any de carrera per muntar el Depo. I ara, amb la perspectiva del temps, sí que veig que llavors era molt jove, molt inquieta i potser molt agosarada… Tots érem molt joves, jo la més jove, però el que més anys tenia en tenia 28, així que Déu n’hi do…
I com et fa sentir que ‘el Depo’ és part de la memòria col·lectiva de diverses generacions de gent?
Em fa sentir orgullosa, però no sempre ha estat així. De vegades m’ha fet sentir una mica impotent…
Com ara…
Doncs, per exemple, alguns moments en què vam tenir problemes i el senyor Celestino Corbacho, ex-alcalde i aleshores regidor d’Indústria i Comerç, crec recordar, que gestionava les llicències.
Endavant…
Nosaltres havíem tingut força impacte a la ciutat i a Barcelona com a local de referència de música indie, amb un disseny molt trencador, ens van situar entre els millors bars musicals de Barcelona als premis FAD. Vam tenir problemes amb les queixes pel soroll i quan vam anar a veure el senyor Corbacho amb el nostre dossier de premsa amb els articles que havien escrit sobre nosaltres a tota mena de mitjans, etc, doncs el senyor Corbacho ens va dir que si no volíem tenir problemes amb els veïns pel soroll que féssim biquinis, textual. I això va ser molt frustrant. I també saber i tenir el convenciment que, mot probablement, si el local l’haguéssim muntat a Barcelona encara haguéssim tingut més èxit. I això sempre ha estat com una espineta clavada.
Però tot i així ha pagat la pena, suposo.
Sobretot pensant en els moments difícils, perquè ara que fa poc que han estrenat el documental del dj Amable en què sortim nosaltres, el Depo, i altres locals com A Saco, el Compliche i tants altres, fins al punt que ens deien el Manchester de Catalunya, doncs sí que fa goig que nosaltres vam posar el nostre granet de sorra. I després perquè, al capdavall, si avui estic contenta de la meva evolució professional és perquè vaig començar al Depo. I és fruit de decisions, com deixar Dret i fundar el Depo, que vaig prendre en el passat.
Depósito Legal va obrir camí, més tard, Salamandra, fa poc ha obert el Pumarejo, quina nota li poses a LH?
No estem millor, ara. Sorprenentment, tenim molts més habitats i, en canvi, tenim menys sales i menys locals. Tot i ser la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, ara com ara tenim Salamandra, el Pumarejo i River i poca cosa més pel que fa a la música en viu. I això és clarament insuficient. Aquest Ajuntament és molt complicat en termes de burocràcia, de gestió de llicències i amb uns equips jurídics que sovint son els més puristes ‘del mundo mundial’ i ho sé per experiència, perquè treballo amb moltes administracions i les dificultats que m’hi trobo a la ciutat de l’Hospitalet no me les trobo enlloc, ni en el ministeri, ni a la Generalitat ni allà on sigui.
Però, tot així, malgrat aquesta manca de sales, a l’Hospitalet tenim un festival de referència, e Let’s…
Perquè el que sí que tenim son excel·lents professionals i excel·lents militants culturals a la ciutat. I és clar, la gent del Pumarejo, del Salamandra, fa molts anys que piquen pedra i fa molts anys que fan les coses bé, que son professionals amb més de 20 anys d’experiència i ho fan molt bé.
Cas que es confirmi, què pot representar que una artista global com Rosalía tingui la seva base a la ciutat?
Doncs si la Rosalía ve a l’Hospitalet i munta una sala de concerts potser no li posaran tants problemes com ens va posar en el seu dia a nosaltres o com li hagi pogut posar a d’altres sales… Però sí que podria fer que es parlés de la ciutat, és clar, que és una figura d’abast mundial. De fet, el Districte Cultural ha estat un imant per portar talent creatiu a la ciutat i això sempre és una bona iniciativa. I en una ciutat en què hi ha edificis fabrils que haurien d’estar catalogats i que volem conservar, que ja n’hem perdut prou, doncs que a naus i antigues fàbriques de la ciutat s’hi instal·lin artistes ha d’ajudar que aquests espais perdurin en el temps. I seria molt bo que la ciutat tingués identitat pròpia i que a través d’aquests espais pogués construir i consolidar un teixit creatiu. I si la Rosalía pot ajudar, doncs seria fantàstic. Malauradament, també farà pujar els preus de l’entorn.
Ets més de festivals amb moltíssimes bandes o ets més de concerts d’un grup que t’agradi molt?
Jo soc més de concerts, soc de petit format. A mi els grans festivals ja m’han agafat una mica tard i potser trobo que son massa llargs, duren massa hores, son molt cansats, no ho pots veure tot… i tot i que puguin ser una experiència, jo, no, jo soc més de concerts, sens cap mena de dubte.
Publicitat comparada, a banda, quin valor proactiu trobes al concert en comparació amb el festival?
Doncs, en té molts i va quedar ben palès durant la pandèmia. Nosaltres van fer tres projectes durant la pandèmia, el Sala LH, patrocinat per l’Ajuntament de l’Hospitalet, vam fer també el Sala BCN i el Sala Cat. I molts dels artistes, que fonamentalment actuaven a festivals, ens van agrair molt l’experiència d’actuar en una sala de petit format. Ens deien, per exemple: “Uau, és que li veiem la cara a la gent, les reaccions, els sentiments…”. I copsar l’impacte emocional que la seva música tenia en el públic ho valoraven moltíssim. I jo crec que això és recíproc perquè ja no és que vegis a l’artista en la macropantalla d’un estadi sinó que el veus de ben a prop i els artistes també tenen més feedback, del públic. I això crec que és la màgia d’un concert en una sala.
A mi em passa, no sé si a tu també, que m’estimo molt més veure un grup que m’agrada molts estona en un concert, que veure en un macrofestival un munt de grups només una estoneta…
És que en una sala hi ha una complicitat entre el públic i l’artista que en un festival és més difícil. I és cert que en els festivals hi ha públic molt fan de les bandes que toquen, però la complicitat en un lloc i un altre no té res a veure, és molt més emocionant en una sala de proximitat.
Hi saturació de festivals? Us afecta d’alguna manera a les sales de concerts de petit i mitjà format?
Sí. A Catalunya hi ha al voltant de 400 festivals de música censats i al meu entendre son massa. Son les sales les que acullen els grups, podríem dir de la classe mitja de la música o que estan a l’inici de la carrera. I passa que per les clàusules d’exclusivitat dels festivals, aquest perfil de grups, aquells grups que surten ben a sota dels cartells amb lletra ben petita, fins i tot aquests no poden tocar a cap altre lloc ni 4 mesos abans ni 2 mesos després del festival, en molts casos.
Això us fa la guitza?
És que aquesta situació, perjudica les sales i els artistes, perquè aquest perfil d’artistes no tenen tants recursos com per haver de renunciar a fer concerts a les sales pel sol fet d’haver actuat en un festival. I és que no li veig el sentit a imposar aquestes clàusules d’exclusivitat draconianes perquè no crec que es venguin més o menys abonaments d’un festival perquè aquest perfil d’artistes toqui 4 mesos abans al Let’s Festival, posem per cas. I seria hora que parléssim amb els festivals perquè entenguin que és compatible tocar en una sala i en un festival poc després, perquè crec que si hagués sales que haguessin de tancar no seria bo per ningú.
Hem tingut eleccions catalanes fa ben poc, quines tres o quatre coses essencials al pròxim Govern? Sovint he reclamat una Llei catalana d’Espectacles i l’excepcionalitat cultural, alguna cosa més?
Només que donin continuïtat a la feina que hem estat fent els últims dos anys ja seria fantàstic perquè tenim pendent modificar la Llei d’Espectacles o bé esmenar el reglament d’aquesta llei, que ja ens permetria avançar i millorar coses. Coses tan absurdes com que les sales de concerts i espectacles hagin de reservar un nombre determinat de places de pàrquing segons la seva grandària, en una època en què hem de prioritzar la mobilitat sostenible i el transport públic i, en canvi, la llei obliga a fer una reserva de places de pàrquing, que costen una calerada. I, a més, que si vas de concert segurament prendràs alguna copa i no hauries d’agafar el cotxe, no?
Més exemples?
En les sales de 350 més de persones d’aforament és obligatori que hi hagi un nombre determinat de personal de control d’accés i de seguretat amb uniforme. Però, es clar, això es calcula segons la capacitat total de la sala no pas, com semblaria més lògic, segons l’afluència de públic de cada concert. I això és un llast que dificulta la viabilitat econòmica d’un concert. Abans de les eleccions havíem aconseguit uns quants canvis podríem dir quirúrgics i caldrà veure si el nou Govern qui estigui al capdavant de la conselleria de Cultura el ho continuarà assumint.
Però al final allò cabdal son els pressupostos, no?
Hi ha una cosa que estem treballant amb l’Institut Català d’Empreses Culturals, l’ICEC, que és una gran conquesta, una nova línia d’ajuts específicament per a sales, perquè fins ara hem estat en un mateix sac les sales i els festivals, cosa que resulta sorprenent perquè havíem de repartir-nos el pastís amb qui ens fa una competència més directa i voraç. I es tractaria d’obrir una línia d’ajuts específicament per a sales de música i concerts i, a més, amb especial cura per les de petit i mitjà format. I és que una sala petita hauria de ser protegida i promocionada pel sol fet d’existir… Que no volem perdre més Milanos Jazz Club ni més Oncle Jacks.
Hem parlat de la competència dels festivals, però que me’n dius dels concerts gratis de festes majors?
També hi hem d’afegir els ajuntaments, sí, que contracten artistes amb un caixet astronòmic i si toquen gratis en un poble o una ciutat després no hi poden tocar en sales durant força temps perquè ningú no pagarà ni 5 euros per anar a veure un grup que ha tocat gratis en la festa major del teu poble. I, a més, d’aquesta manera també limiten la possibilitat de veure grups locals perquè tampoc no aniràs a veure’ls a una sala si han actuat o si actuaran gratis a la festa major. I recordo que abans als envelats de les festes majors es pagava, pocs diners, però es pagava i potser podríem repensar com fer les festes populars per no fer tant de mal al teixit de la música.
I la excepcionalitat cultural què és exactament i perquè la considereu una reivindicació tan cabdal?
L’any 2010 vam aconseguir que el catàleg d’activitats inclogués una categoria de sala de concerts perquè fins llavors les llicències eren tan antigues que parlaven de conceptes tan poc ajustats com sala de festes amb espectacle, cafè concert, discoteca amb actuació, bar musical, que l’any 2010 tenien prohibit fer música en directe. Però és clar, no li pots canviar el nom a les llicències ja concedides fa molt de temps. I son llicències ‘recreatives musicals’ i tan bon punt apareix el terme ‘recreativa’ el concepte pròpiament de ‘cultura’ desapareix. I, per tant, en el paraigua de ‘recreativa’ tant por haver-hi una discoteca que una sala de concerts. Una gran part de les sales són també discoteca i fan sessions de club, però no totes són també sales de concerts i l’excepcionalitat cultural que reclamem passaria perquè en comptes de ser ‘recreatives musicals’, com una discoteca estàndard, fóssim ‘culturals musicals’. I aquí també haurem de veure si tornem a la casella de sortida o si podrem aprovar-ho en la pròxima legislatura.
Aviam si ho entès bé, si anem al MNAC fem cultura i si anem a una sala de concerts fem oci recreatiu?
No exactament, l’activitat és cultural en tots dos casos, però només un dels espais es considera 100% cultural.
Què et sembla que el consum de música de bona part del jovent sigui via Tit-Tok o via youtube?
No sé si n’he d’opinar d’això perquè tot plegat quedaria així com molt ‘viejuno’, no? (riu). Tots nosaltres ens hem diferenciat molt dels nostres pares en el tipus de música que sentíem… Però crec que ara sí que passa que tots els impactes son de cançons, en comptes d’àlbums sencers. Abans, els grups treien un disc a l’any com a màxim, el treballaven amb més temps i feien gires, però la realitat d’ara és que les formes de consum i d’exhibició han canviat. De fet, tot ha canviat.
Creus que aquest consum individual de lleure a través de pantalles, també la música, és una tendència generacional passatgera o que corre perill real anar a un concert en colla, en comunitat?
Sí, però fixa-t’hi, de manera individual en l’àmbit o l’entorn més estrictament personal i, en canvi, tenint els macro festivals podríem dir que son esdeveniments hipersocials, de manera que tenim els dos extrems Per exemple, fa unes setmanes vaig ser en una trobada a Xile i una de les raperes que hi intervenia, força famosa allà, deia que no podia estar més de dos mesos sense pujar un nou tema a les xarxes i que això era molta pressió. Però aquesta és la dinàmica d’ara.
El consum ràpid…
Sí que crec que aquesta velocitat i l’enorme quantitat d’impactes que tenim, que tenim tots, tanta informació que rebem al final et fa no aprofundir en les coses. Però vaja, the sign of the times…
Llavors, podríem dir que les sales de concert son una mena de reducte per gaudir també de les bandes?
Les sales de concert son el reducte de tot (riu), son el passat, el present i crec que també son futur i per això les hem de cuidar i les hem de protegir. I no només perquè siguin el reducte de les bandes més estàndards de guitarra, baix, bateria, intèrpret, etc., sinó perquè els músics que potser fam música més en solitari, amb els seus ordinadors, samplers, etc. també comencen a les sales.
En tindràs exemples a cabassos…
Doncs, per exemple, al primer concert que vam fer en el Curtcircuit amb Bad Gyal hi havia 80 persones a Bikini. Després vam fer un Razz 2 i després dos Razz 1, però en aquest interval van passar 5 anys, així que no cal ser un grup a l’ús per començar la carrera a les sales, sinó que les noves músiques urbanes, com és el cas de la Bad Gyal, també han començat a les sales petites i mitjanes.
He llegit alguna entrevista en què dius que si la música i les sales de concerts son part essencial de la cultura, bé que haurem d’assumir possibles molèsties, et refermes, les matises?…
Em ratifico totalment. De la pandèmia ençà ens hem tornat hipersensibles al soroll i han aparegut tot de plataformes que no es que és defineixin contra el soroll o antisoroll, no, és que son antifestivals, anticoncerts, antimúsica… Però és que la societat comporta determinats sorolls.
Tu hi poses molt l’accent en els promotors immobiliaris, en el sector de la construcció, per què?
Sobretot, perquè els promotors immobiliaris guanyen molts calers construint pisos que no estan ben aïllats, en els quals no es que sentis el soroll del carrer, sinó que sents el teu veí tossir o fer qualsevol acció quotidiana com si fos a casa teva… i d’això, de promocions què s’ha baixat la qualitat dels materials d’aïllament que esmorteeixen els decibels, d’això ningú no en parla. I amb aquestes queixes pel soroll s’està posant en perill una activitat cultural i trobo que no és de rebut,
I què hem de fer?
És que si no, quina és l’alternativa, el botellot? Que el jovent no marxarà a casa, ni s’anirà més d’hora. Hi ha països en què l’horari és de 24 hores i el fet de no obligar a tancar a una hora determinada què fa, doncs fa que la gent vagi marxant a casa de mica en mica i no de cop. Però si t’obliguen a tancar a les 3, és clar que la gent que hi hagi en un local sortirà de cop. Així que ves que la liberalització d’horaris no sigui una possible solució per evitar les molèsties per soroll, ho podríem provar… Perquè, a més, les sales de concert, com les biblioteques, els teatres… han d’estar a les ciutats, no poden estar a polígons industrials, això ja s’ha provat i és un desastre.
Parlem de feminisme?
Som-hi!
Som-hi, doncs, hi ha masclisme al món de la música? I si n’hi ha com es manifesta de forma més clara?
Sí, com a qualsevol altra activitat o àmbit social o professional, hi ha molt de masclisme. De fet, fa ben poc un mitjà digital que es diu Industria Musical publicava un article amb els 10 principals noms de la indústria de la música i no n’hi havia cap dona i hi faltaven dones molt importants. Però és que per acabar-ho d’adobar en aquesta llista de 10 hi havia dos homes que treballaven per a una dona de la indústria de la música que ni tan sols era esmentada. Nosaltres vam fer un comunicat i arran d’això van fer una rectificació i sí que van incloure aquesta directiva d’Spotify, però d’inici ni l’havien tingut en compte. Això només perquè ens hi fem una idea.
I als festivals i la resta del vostre món?…
També, la programació de festivals, els jurats, els panells professionals… De vegades ens fem creus en totes aquestes coses ningú no s’haurà adonat que tot siguin homes i ens preguntem si pot ser veritat que en totes aquelles activitats no hi hagués cap dona que pogués intervenir o aportar.-hi alguna cosa. I una resposta habitual és “Ai, és que no ho hem pensat”. I això em rebel·la perquè en el segle XXI ja no pots pensar que no hi ha dones capaces ni en el teu entorn personal, professional ni de vida, això avui en dia ja no és admissible. I sí, encara hi ha molt de masclisme.
Aquest menyspreu per ni tan sols tenir-vos en compte, és la manera més crua de discriminació de les dones en el teu món o n’hi ha d’altres?
Bé, a l’Associació de Dones de la Indústria de la Música, MIM, hem fet un estudi que conclou que les dones a la indústria de la música cobren 8.000 euros menys de mitjana que els homes. I només un 21% de llocs de decisió, on s’administren pressupostos, estan ocupats per dones. Perquè l’accés als recursos, que és de les coses que les dones tenen més limitades, és bàsic per poder dur a terme projectes. I quan les dones fan i lideren projectes sempre hi ha més dones en els projectes.
I segur que aquesta dada no és l´única que faria palès el masclisme al món de la música, oi?
Un 70% de les dones tenen llicenciatures relacionades amb la seva feina i estan sobre qualificades respecte de les tasques que fan, 8 de cada 10 dones de la indústria de la música parlen idiomes, 3 de cada 10 en el cas dels homes. I com et deia, en canvi, només un 21% està en espais de poder. És una activitat de difícil conciliació familiar i també hi ha un edadisme brutal: només un 7% de dones té més de 55 anys en la indústria de la música. Així que què més vols que et digui, la radiografia del masclisme al nostre sector és brutal.
I, en canvi, abans esmentaves Bad Gyal, que és una de les moltíssimes dones que ho estan petant… A nivell de caixet aquestes estrelles dones cobren menys que artistes equiparables homes?
També cobren menys. Però com passa amb les esportistes, les futbolistes, que cobren menys. I és que, a més, l’algoritme de les plataformes digitals és masclista i invisibilitza molt més les propostes de les dones que no pas dels homes. I és perquè la IA també està dissenyada majoritàriament sobre patrons masculins i, per tant, tota la cadena és masclista. Setmanes enrere vaig coincidir a la Universitat Pompeu Fabra amb una dona molt interessant Thais Ruiz de Alda, fundadora de Digital Fems, que explicava que una de les seves feines principals és mirar de corregir el biaix masclista de l’algoritme. I no és tan difícil revertir-ho. I llavors a MIM farem un projecte per incidir en tot això que ens passa a les plataformes de música, a les xarxes, i, de fet, a tot arreu.
Últim concert que hagis anat i t’hagi agradat d’allò més i un altre concert proper que recomanis?…
L’últim concert que em va encantar és del Curtcircuit, el de la Júlia Colom, que és una dona mallorquina que té una proposta d’arrels tradicionals meravellosa. I el proper concert que crec que no s’ha de perdre ningú també és del Curtcircuit, escombro cap a casa (riu), és el de Pipiolas, que actuaran a la sala Vol, de Barcelona, el 8 de juny, i que son una proposta pop d’allò més original.
