Que el director del programa de ràdio amb més audiència de Catalunya des de fa 15 anys digui el teu nom sovint per antena i et tingui en alta estima personal i professional és un fet que la Marga Ortuño Navarro, productora i coordinadora de directe d’El món a RAC 1, el programa de Jordi Basté, porta amb naturalitat i simpatia, dos trets que intueixo que defineixen el conjunt de la seva manera de ser. A banda reivindicar la potència informativa i emotiva i la vigència de la ràdio de sempre, aquesta periodista, veïna de l’Hospitalet, també ens ha portat de viatge en el temps al parc de Can Buxeres i a l’ambient de barri de la parada de la mare al mercat de la Florida.
Quin ha estat el teu periple a RAC 1, sempre has estat vinculada a ‘El món’?
Vaig fer les pràctiques obligatòries de la carrera de Periodisme a la Universitat Ramon Llull a Catalunya Ràdio, en les que havia après més que en tota la carrera, i després faig fer les pràctiques optatives a RAC 1, que llavors era una emissora petita, i em feia molta il·lusió. La beca va anar molt bé i arran d’això ja em van començar a cridar per fer substitucions, per cobrir torns de vacances, etc. Després ja em van agafar per fer mitja jornada fent producció a Informatius. I com que en un mitjà de comunicació quan una peça es mou tot seguit es mouen la resta de peces, quan el Xavier Bosch, que era el cap de Continguts i feia el mític programa d’Esports ‘Cafè Baviera’, va passar al matí per fer un magazín que es va dir ‘El món a RAC 1’ i em va proposar de treballar-hi, ja amb jornada de 8 hores. Al cap de tres anys el Xavier Bosch va marxar i es fa ver càrrec del programa el Jordi Basté. I aquí soc encara (riu). Total, que a ‘El món a RAC 1’ porto ja 17 anys, aquesta és la dissetena temporada, més les tres prèvies amb el Xavier Bosch.
Per a qui no sigui de la professió, en què consisteix la feina de producció d’un programa de ràdio com ‘El món’?
En general, la Producció consisteix a buscar els protagonistes de les notícies o buscar perfils de gent que puguin ser interessants per explicar o analitzar les coses que estan passant, i aquí el ventall pot ser molt ample i molt divers, des d’un comentarista per una tertúlia o algú que estigui fent promoció d’un llibre, un disc o una pel·lícula a qui volguéssim entrevistar. Això seria la producció de redacció, que també pot incloure de tant en tant la realització de guions. I després hi ha una altra feina de Producció, que és cap a on, potser sense voler (riu), ha anat evolucionant la meva figura, que és la Producció de directe.
Què vol dir això?
Doncs, per entendre’ns, seria com una mena de regidoria d’un programa de tele, que seria la referència potser més coneguda. Però al capdavall es tracta que l’escaleta de programa que hem preparat surti perfecte. I jo soc l’enllaç entre l’editor del programa, en aquest cas el Jordi Basté, i el tècnic de so, de tal forma que les informacions, les cròniques, les entrevistes, els guions… surtin com hem pensat que haurien de sortir. I, com deia, gairebé sense pensar-ho o voler-ho, m’he acabat especialitzant en aquestes tasques de coordinació del programa en directe que és ‘El món’ i també de programes especials, com ara les eleccions, que son de molt de merder.
Foto: Diana C. Frappola S.
I per fer aquesta feina de coordinació d’un programa de ràdio en directe, quines habilitats hi calen?
La qualitat més adient per fer producció de programes en directe diria que és la serenor, saber mantenir el cap fred perquè llavors la persona que tens al davant parlant amb el micro pot quedar-se en blanc o qualsevol cosa… I en aquest sentit, aquesta és una feina tan coral, que si passa alguna cosa en directe ja tens un munt de persones, tot l’equip, pensant com resoldre aquella situació. I a més, avui en dia amb el whatsapp, per exemple, que el tenim sempre obert a la pantalla de l’ordinador, la redacció en conjunt és un agent més del programa. Ho comparo amb una orquestra, on si algú falla la resta ho compensa. I jo, doncs aporto el meu granet de sorra.
Cal ser periodista per fer tasques de producció? No em refereixo a una qüestió de titulació acadèmica, sinó al fet de si ser productora d’un programa d’actualitat requereix de criteri periodístic…
Tots els productors tenim formació en Periodisme o Comunicació Audiovisual i és clar que tenim un criteri informatiu. A tall d’exemple, sovint fem una pre entrevista per veure si aquella persona donarà joc cas que entrés en directe, si s’ajusta al tema que volem tractar al programa o a l’enfocament que li volem donar. I has de ser periodista o si més no tenir un criteri clar i molt d’interès per l’actualitat i curiositat per les coses que passen. Però de tota manera, crec que, formació acadèmica a banda, el factor clau és tenir nas, olfacte, per detectar els temes d’interès.
Es diu que un/una periodista val allò que val la seva agenda, el teu mòbil deu ser la bomba, no?
El meu mòbil, sí, podria ser la bomba, però soc molt caòtica per aquestes coses i no atresoro telèfons. Després me’n surto, eh, i si necessito trobar algú, finalment el trobo. Però per sort els meus companys son molt disciplinats, cosa que per a mi és un gran avantatge perquè si necessito qualsevol cosa els hi demano i m’ho resolen. Però, en efecte, és un moment molt potent que, per exemple, esclati una guerra allà on sigui i disposis del mòbil de qui et podrà fer l’anàlisi perfecte del context d’aquell fet i de què podria passar, perquè ho expliqui al programa.
Foto: Diana C. Frappola S.
Com impacten les xarxes socials, sobretot whatsapp, en la dinàmica d’un programa en directe de 6 hores, quins punts a favor i en contra hi trobes? Ara que se’n parla tant de restringir l’ús del mòbil a les aules, series partidària de prohibir el mòbil, per exemple, als participants a les tertúlies? Els hi arriben missatges (consignes) mentre son a l’estudi, els hi condiciona?
Crec que és una eina súper útil perquè és molt immediata, dóna la possibilitat que un grup molt ampli de persones que necessiten saber alguna cosa, ho sàpiguen alhora i a nosaltres ens ha facilitat molt la vida. Nosaltres, a l’editor del programa, al Jordi Basté, gairebé tot li ho diem per whatsapp. I pel que fa a això que dius dels tertulians i col·laboradors que puguin rebre consignes al mòbil, al final és la seva responsabilitat l’ús que en fan. I si han de rebre consignes jo diria que la consigna ja la porten de casa, així que no crec que sigui un problema ja posats al programa.
On et sents més tu, com a periodista, fent micro o fent producció?
Jo faig poca antena perquè no m’agrada gaire exposar-me i perquè no em sento gaire còmode. Jo em sento molt còmode darrera, pensant temes, coses a fer, gent a qui entrevistar… i no tant fent micro.
Però, a banda de producció, també fas micro al pòdcast ‘Cases amb ànima’, oi?
Amb la Noemí Polls ja feia ‘La primera pedra’, els caps de setmana, i durant el confinament vam veure que molta gent va copsar que les seves cases no eren prou agradables… Vam començar a fer una secció que es deia ‘Cases amb ànima’, en contraposició a la poca ànima que tenien les cases en aquell context de confinament i pandèmia. Vam contactar amb una noia que és periodista i especialista en disseny d’interiors i decoració i vam començar a parlar d’un munt de coses ben variades que tenien a veure amb això, ja fos com posar casa nostra ben maca perquè la volem llogar o com evitar que se’ns morin les flors. I com que la Noemí i jo som apassionades del disseny d’interiors i el confort de la llar vam presentar un projecte de programa perquè crèiem que aquests temes tenien potencial i recorregut, ens el van acceptar i ja portem dues temporades fent aquest pòdcast. I sabem que potser no és per a un públic massiu o generalista, però també sabem que les persones que l’escolten son molt fidels i estan encantades.
La ràdio ha de ser directe? Des del teu punt de vista què aporta el pòdcast? Hi ha ja excés de pòdcast?
Jo soc partidària dels pòdcast perquè crec que és una manera de cobrir interessos més particulars i ben diversos que pugui tenir una persona, ja sigui com a oient o com a professional de la comunicació. Què sé jo, si t’agraden les finances o el teatre, doncs tens l’oportunitat de fer un programa sobre això i posar-ho en antena per una altra via. I no crec que sigui incompatible, la ràdio generalista ja sabem que ens ho dona tot i crec que el pòdcast és un ‘a més a més’ i no crec que hi hagi competència directa entre aquest format i la ràdio generalista.
La ràdio convencional és en perill?
Crec que hi ha una gran diferència amb la tele a la carta, que avui jo tampoc miro la tele així només per posar la tele, sinó que trio només allò que m’interessa i ho veig en diferit. Però la ràdio és diferent, perquè la tele no te la pots endur al llit, però el transistor… allò és com un peluix, allò et pot acompanyar a tot arreu i, a més, no et cal un aparell de tecnologia, ja sigui un mòbil o una tauleta, si tens un transistor ho tens tot allà, així que jo no crec que la ràdio convencional estigui en perill perquè l’essència de la ràdio és que t’acompanya a qualsevol lloc.
Foto: Diana C. Frappola S.
Diries que la ràdio és el mitjà que potser ha sabut treure més suc del boom de les xarxes socials? Ho dic perquè quan el boom de les xarxes socials semblava que la ràdio era potser el mitjà tradicional més amenaçat i havia de desaparèixer i sembla que té una mala salut de ferro, no?
La ràdio o s’ha sabut o s’ha vist obligada a adaptar-se a aquest nou panorama de l’era digital, que ara, a més, tindrà un altre episodi amb la intel·ligència artificial. Però crec que tot això és un ‘a més a més’ del que significa la ràdio de tota la vida, que al cap i a la fi és la ‘ràdio de transitor’, que és tan potent que qualsevol cosa que ho pugui complementar no li fa mal i està molt bé.
El jovent d’ara no sent la ràdio de transistor, la més convencional, però quan siguin adults hi tornaran?
Ho trobaria lògic perquè a mesura que ens anem fent grans també tenim més interès per les coses que passen al nostre voltant perquè veiem que tenen incidència directa en les nostres vides. I si que és cert que a mesura que vas prenent consciència dels ‘problemets’, de la vida, doncs potser necessites un tipus de ràdio que t’ajudi a interpretar-ho tot. Però la gent jove crec que escolta la ràdio menys del que m’agradaria, també, suposo, per la manera que tenen avui de consumir oci. I, mira, consumir la ràdio en format pòdcast amb programes que els puguin resultat atractius, com un programa d’humor, que és potser el gènere que més es correspon amb aquestes edats, de RAC 1, ‘La competència’, pot ser una bona manera de portar-los cap a la ràdio.
‘El món a RAC1’ engega en antena a les 6:00, però es comença a preparar molt abans, és clar. De fet, les al·lusions a haver de matinar tant son un clàssic del programa, aquest horari laboral tan extrem o tan poc convencional, com ha impactat en la conciliació de la teva vida personal?
Llevar-se cada dia a les 4 o quarts de 5 un dia rere un altre significa que tot l’equip portem a sobre una son espectacular i anem mig zombies (riu) i si podem a la tarda fem migdiada i si no és possible doncs a la nit caiem com un tronc. Però poca cosa podem fer perquè és la feina i és el que hi ha…, o sigui que t´hi has d’acostumar a viure en una mena de somnolència permanent.
Em referia a com aconseguiu amb aquests horaris tan singulars i exigents organitzar la vida personal…
La nostra jornada acaba a una hora i les tardes les tenim per a la nostra vida personal, però també és veritat que malgrat hi hagi companys i companyes que durant la tarda i la nit estan pendents d’anar actualitzant les informacions i els temes i preparant coses per al programa de l’endemà, fer un programa d’actualitat de 6 hores t’obliga, per exemple, a estar sempre molt pendent del grup de whatsapp del programa bona part del dia més enllà de la pròpia jornada laboral.
Pateixes la síndrome d’hiperconnexió? Si és així, com ho portes?
Ho visc malament i ho parlem sovint al programa, que no com capaços de desconnectar, de veure una sèrie sense comprovar si ens ha entrat un whatsapp… I a nosaltres, com a la majoria, ens passa que hem perdut capacitat de concentració, que no ens acabem un llibre d’una tirada, allò, devorant-lo, perquè hi ha moltes distraccions, bé, bàsicament, el mòbil, que, en el nostre cas és una cosa general. I sí que ens diem que hem d’afluixar una mica perquè, a més, alguns tenim fills i també pensem que hem de ser els primers a donar exemple, no? Altra cosa és que ho aconseguim, que aquesta contradicció la tenim tots, més enllà de feina, fins i tot.
Però, com també ens passa a tothom, el vostre grup de whatsapp de la feina és només de feina?…
És un calaix desastre on parlem de coses de feina, però també ens fem bromes i hi aboquem impressions personals, com una pel·li que ens hagi agradat, posem per cas. Jo ho visc com una manera de relacionar-me amb els meus companys d’equip no només en termes laborals. El grup de whatsapp també és un espai on anem bolcant de manera gairebé espontània tot allò que se’ns acut o que ens passa a la vida, alguna cosa que haguem vist o que ens hagi passat. És una eina molt útil, però potser fem un ús excessiu, també és cert, igual que fan els adolescents.
Ja de fa uns anys, les dones de RAC 1 us heu caracteritzat per emetre missatges molt reivindicatius el 8M, en el teu cas particular, quins aspectes associats al masclisme notes més directament?
El masclisme ho notem totes en tant en quan som menys dones als equips de treball que no pas homes. I a les direccions de programes sempre hi ha hagut històricament més homes que dones. I moltes de nosaltres, que potser som d’una generació anterior a la quantitat de gent jove que hi ha a hores d’ara a RAC 1, ens trobem que la gent que puja som més conscients de moltes coses que jo mateixa no em plantejava ni havia detectat quan vaig entrar a la ràdio, fa 20 anys. El concepte ‘micromasclisme’ ni me l’havia plantejat, jo pensava, com d’altres companyes de la meva generació, que jo havia tingut les mateixes oportunitats i, en canvi, quan algú et fa veure o copsar segons quines situacions, doncs t’adones que potser no ha estat tant així.
I es nota?…
A RAC 1, en el col·lectiu de dones, hi ha gent súper potent, súper conscient, que no està disposada a passar per segons quines situacions. I és veritat que ens cedeixen l’antena el 8M i que podem explicar-nos i expressar-nos amb llibertat i sense represàlies, que això és important, cosa que ens dóna l’oportunitat de treure els colors, d’avergonyir una mica, per exemple, als nostres companys editors de programa perquè no tenen prou presència de dones en antena.
Però, si més no en termes generals, la presència mediàtica de les dones encara no és paritària…
Aquí entraríem en una altra capa d’anàlisi, que seria per què les dones costa més que parlin per antena… i encara que parlo ara com a suposició, crec que factors que tenen a veure de ben segur son les càrregues familiars, una mena de prudència que fa que t’ho pensis molt abans d’acceptar un càrrec o una responsabilitat… Però, vaja, jo crec que estem en el camí i que hem millorat pel que fa a la representació i cada vegada els editors ho tenen més en compte. Que és un procés lent? Doncs, sí, és lent, però els canvis s’estan produint i és fantàstic poder veure-ho.
Al desembre, el Jordi Basté va entrevistar Irene Montero poc abans d’anunciar que voldria ser candidata a les eleccions europees i poc després va fer una piulada tot admetent que havia estat fora de lloc preguntar-li qui es cuidaria dels fills si havia d’anar al Parlament europeu…
El Jordi Basté i jo som d’una generació semblant, que hem viscut coses que hem donat per fetes i que ara, d’uns anys cap aquí, s’estan qüestionant i ens fa pensar que potser no les estaven fent bé. I val a dir que ell com a home, ha revisat el seu enfocament de tot això. I, a més, sempre està molt atent a tot allò que expliquen els redactors i les redactores joves que fan que siguem conscients d’un munt de coses. A les reunions del programa fem molts debats, i això ens ajuda molt a agafar el pols de la societat fins al punt que sovint diem que ens agradaria que aquests debats de les reunions de programa poguessin sortir per antena perquè sorgeixen punts de vista interessants. Sobretot perquè hi ha gent de diverses edats i això et fa sacsejar.
A quin barri de l’Hospitalet vas créixer?
Soc del barri del Centre de tota la vida, de la Rambla Just Oliveras, i, de fet, encara hi visc. Tot i així, quan em vaig independitzar vaig viure uns quants anys al barri de Sant Josep perquè no vaig voler marxar de l’Hospitalet, que a mi m’agrada molt viure aquí, i de seguida que vaig poder vaig tornar a l’edifici on m’havia criat, a un altre pis, però al mateix edifici de la meva infantesa. A mi de l’Hospitalet m’agrada la proximitat que té amb Barcelona perquè això em resulta molt pràctic. I en particular el barri del Centre trobo que és molt familiar i hi estic súper a gust.
Hem vingut a fer les fotos de l’entrevista i la pròpia entrevista al parc de Can Buxeres, per què aquí?
Can Buxeres és el meu parc, tinc records molt dolços i molt macos aquí, me’l conec com el palmell de la mà, de petita he vingut amb el meu avi un milió de vegades. Quan anava a l’escola Canigó recordo que fèiem el pati al parc de Can Buxeres, que era una sensació meravellosa, de llibertat absoluta. I ja sent adolescent també venia per aquí i com a mare, doncs és el parc del meu fill també i he recorregut amb ell tots els racons… i per a mi és un espai especial.
Ta mare té parada al mercat de la Florida, quina part de tu conserva aquest ambient de barri?
Doncs és una part ben important perquè jo em recordo de ben petita ajudant la mare a la botiga, al mostrador, venent moneders, carteres, cinturons, maletes… i he sigut molt feliç allà. Perquè un mercat és molt guai, créixer envoltada de la gent del mercat, a banda que fas família per a tota la vida, és molt xulo. Durant molts anys he viscut el Nadal allà, festius, vigílies de festius i m’ho he passat molt bé, m’ha encantat ser-hi i he après moltes coses, encara hi tic molts amics i m’estimo molt el barri. Però no era el meu camí, això també ho tenia clar, ja ho veia a venir (riu).
Foto: Diana C. Frappola S.
T’hi identifiques amb el mot ‘txarnega’, et defineix de manera substancial o, si més no, en part?
És que no és que em defineixi, és que soc txarnega. Ma mare va venir amb 6 anys de Múrcia amb els seus pares i sa germana, primer al Paral·lel, de Barcelona, i després, ja a l’Hospitalet, al barri de Santa Eulàlia. I el meu pare és nascut al barri de Sant Josep, així que tinc aquestes dues branques. I mai m’he sentit malament per això, ni més ni menys que ningú, ho he portat amb força naturalitat. Al capdavall, la gent es mou i es busca la vida i això crec que ho hem de posar en valor.
Quantes vegades t’han preguntat com és o com no és en Jordi Basté? T’afarta que t’ho preguntin?
M’ho pregunta molta gent (riu). Però no només del Jordi, també d’altres companys de RAC 1 perquè son gent molt coneguda. I no em molesta gens, ans al contrari, ho entenc perfectament perquè a mi també em passa en altres àmbits. Trobo que és normal que la gent tingui curiositat de saber com son o alguna anècdota d’aquestes persones que, com en el cas d’en Basté, et diuen ‘Bon dia! i et desperten cada dia, t’acompanyen a rentar-te les dents, a fer el cafè, a despertar la canalla…, vaja que formen part de la seva vida quotidiana. I no em molesta gens.
‘El món a RAC 1’ és líder d’audiència des de fa un munt d’anys, com veus això en perspectiva?
Viure això ha sigut molt xulo, sobretot perquè quan vaig arribar a RAC 1 teníem 0 oients als EGM, com qui diu. I ha sigut molt emocionant anar superant una marca rere una altra perquè era com dir “Però què està passant?!” I arribar a ser líders d’audiència durant 15 anys és brutal. I haig de dir que, en general, la gent de RAC 1 és molt formigueta i anem sempre endavant, picant pedra, però molt a poc a poc perquè tenim clar que és una carrera de fons. I de la mateixa manera tenim claríssim que per mantenir-se allà, no només per arribar-hi, s’ha de ‘currar’. I tampoc no ens podem encantar gaire perquè sabem que tot es pot capgirar en qualsevol moment.
Ser el programa de ràdio més escoltat de Catalunya, arracona o minva la capacitat autocrítica o per acceptar la crítica? I en tot cas, com gestioneu l’èxit o com el gestiones tu a títol particular?
Crec que nosaltres al programa fem força autocrítica i ens plantegem si hem fet les coses bé o si les haguéssim pogut fer d’una altra manera. I sí que hi ha gent que et diu coses que no els hi agraden, però al final a qui has de fer cas?… Mirem de tenir-ho en compte tot, però al final hem de seguir les nostres pròpies sensacions, perquè EGM (Estudi General de Mitjans) rere EGM sembla que la gent ens fa costat i és com si ens encoratgessin a continuar per aquest camí. I jo crec que aquest tarannà connecta amb la gent. Però això tampoc no treu que de vegades l’espifiem, com li passa a tothom, que tots la caguem, que aquesta feina és encerts i cagades (riu).
Foto: Diana C. Frappola S.
