Les eleccions al Parlament de Catalunya del 14F deixen dos titulars a la ciutat de l’Hospitalet: el retorn del PSC com a primer partit en unes eleccions catalanes i la irrupció, amb força, de VOX a la ciutat. Els resultats conviden a fer diferents lectures i a reflexionar sobre la capacitat dels partits transformadors d’esquerres d’aglutinar el vot a la perifèria barcelonina després del període obert pel 15M.
La victòria del PSC deixa diverses reflexions al seu pas. Primer de tot, ens trobem davant unes eleccions marcades per la baixa participació que sembla que ha afectat a tots els partits per igual —segons ha mostrat Toni Rodón—. Així doncs, el factor determinant d’aquest ascens podria ser el retorn dels “vot prestat” dels socialistes a Cs. El PSC s’ha convertit en primera força amb els mateixos vots que el 2017 —cal recordar que els socialistes no guanyaven les eleccions catalanes a la ciutat des del 2012—. Sembla que Cs no ha aconseguit mantenir l’èxit de les dues eleccions passades i que el viratge cap a la dreta ha significat el seu fracàs. El titular, més enllà de la victòria dels socialistes, és el trencament del vot dual a la nostra ciutat amb el que el PSC va perdre la seva hegemonia en les eleccions catalanes i estatals.
Cal recordar que, en el mateix any natural on es van celebrar tres eleccions (2016-2017), hi va haver tres guanyadors diferents a la nostra ciutat: el PSC a les municipals, Cs a les autonòmiques i ECP a les generals. El 2015 es va obrir una etapa que semblava difícil que es tanqués, el cinturó roig va passar a ser taronja a les eleccions catalanes i En Comú Podem semblava l’escollit per representar —com a primer partit— els interessos dels hospitalencs al Congrés dels Diputats. L’alegria va durar poc per ambdós partits, ja el 2019, el PSC va ser primera força a les eleccions generals i municipals —amb majoria absoluta en aquestes últimes— i aquest 2021 sembla que es tanca aquesta finestra d’oportunitat. En aquest període, però, s’ha pogut observar com els socialistes no són invencibles a la ciutat i com el votant hospitalenc canvia les seves preferències segons l’àmbit de les eleccions, demostrant que no és aliè a l’agenda política.
Gràcies al marc de treball fixat per Cs, VOX ha aconseguit incorporar el seu discurs en el debat polític de manera còmoda. Sense analitzar el paper dels mitjans de comunicació o dels partits amb els quals ha format govern, el partit d’ultradreta només ha hagut d’optar per disputar el vot més reaccionari de Cs en les eleccions catalanes. Entre l’original i la còpia el votant ha escollit el partit que ha demostrat tenir menys pèls a la llengua. Tot sembla indicar que VOX utilitzarà el Parlament català com un altaveu dirigit a l’àmbit estatal i que no treballarà per arribar a la presidència de la Generalitat o a construir una oposició ferma —en consonància amb l’estratègia de Cs—. Cal veure, aleshores, com utilitzen aquests vots que han obtingut a municipis com el nostre on s’han convertit en tercera força. Amb tot, el partit d’ultradreta comença a refinar el seu discurs i està aconseguint aglutinar el vot anti establishment orfe de representació. L’escenografia del “tots contra mi” vista en els debats electorals i el fet que és molt complicat que puguin formar part de cap òrgan de govern català —incloent ajuntaments— fomentarà encara més aquesta posició. Caldrà veure com actuen els diferents partits per captar aquest vot, ja que el descontentament social no sembla que pugui anar a la baixa en els pròxims temps i la retòrica anti establishment és un caramel pels populismes d’ultradreta.
Amb tot, cal fer una reflexió profunda sobre el paper que han tingut els comuns en aquestes eleccions. És un fracàs que, després d’esdeveniments com el 15M, l’1O o el mateix cas del Consell Esportiu, el PSC sigui el guanyador de les eleccions i la tercera plaça pertanyi a la ultradreta —s’obvia, a propòsit, el resultat d’ERC, ja que aglutinen el vot independentista a la ciutat i no és aquest el que s’està analitzant—. Si bé durant la campanya hem estat adulats per aquest mateix partit, queda palès que no aconsegueixen connectar amb l’electorat quan es supera el plànol romàntic. L’elusió de tòpics com la seguretat o la immigració i la comoditat de la trinxera deixen orfe de projecte al potencial electorat. També el pacte —amb una posició subordinada— de Podemos en el govern central li resta capacitat d’erigir-se en alternativa al seu soci. Però, si ens centrem en l’Hospitalet —amb totes les seves complexitats—, podríem convenir que la bossa de vots dona per ser, com a mínim, tercera força. Què s’ha fet malament perquè durant aquests anys no s’hagi pogut connectar amb l’electorat i establir un projecte comú? La sensació d’abandonament després de cada cicle electoral representa una constant per al votant de la nostra ciutat. Podria resultar complicat de creure, però fa la sensació que, en ciutats com l’Hospitalet, els resultats depenen més d’una correlació de debilitats que no pas de la força dels diferents projectes.
Pere Ríos, Politòleg UPF
